Sinopsi

A París l'amor és per tot arreu. A la barra dels bars i cafeteries, sota la Torre Eiffel, fins i tot sota els carrers, al metro. Paris, je t'aime és un París vist a través dels ulls d'alguns dels més aclamats directors, cadascun dels quals ens explica una història que desenvolupa en un dels diferents districtes de París. El resultat és un ventall d'històries sobre l'alegria, la separació, les trobades inesperades i estranyes, i, sobretot, sobre l'amor. Veurem aquesta ciutat d'una forma que mai hem imaginat i entendrem per què París és la ciutat més romàntica del món.

Crítica

Estudiant detingudament les cartelleres dels últims mesos, no és difícil arribar a la conclusió que existeix un nombre molt reduït de cineastes que es prenguin el tema de l'amor realment seriosament. Sembla que quan hom parla sobre romanticisme o idil·li la pantalla li respongui de manera gairebé automàtica. La resposta trivial és la comèdia romàntica, que més que tractar l'amor s'ha tancat en si mateixa en una espècie de solució balsàmica (excepte en comptades ocasions) de la qual no sembla que pugui sortir, almenys a curt termini. Quan la nostra petició se supleix, en canvi, amb un drama, el resultat sol abraçar un domini de significat una mica més ampli, encara que, de nou, molt pocs se salven de la temptació de la llàgrima fàcil o d'històries que, tot i amb bones intencions, no importen a ningú.

Per això l'aposta conceptual de Paris, je t'aime sembla com un oasi en un desert. Allunyat de tota pretensió i en la seva més pura humilitat, aquest mosaic compost per divuit curts curtmetratges d'una mitjana de cinc minuts de durada cadascun, aporta el punt de vista totalment independent de cadascun dels seus directors sobre els diferents sabors de l'amor. Com bé diu el seu encertat títol, el “je t'aime” es desenvolupa en un únic lloc, això és, “Paris”. Així doncs, l'altra cara de la moneda que té pintat en el seu anvers un cor és un relleu de la torre Eiffel. A ella l 'acompanyen la resta de districtes de la ciutat de les llums; cada segment està ambientat en un d'ells. 

En la seva proposta de lliure albir amorós, realitzadors com els germans Coen o Gérard Depardieu aborden escenes d'allò més variades. No només es cobreix bona part de l'ampli espectre de la paraula amor , il·lustrant situacions on aflora l'afecte de mare, l'encontre casual, la parella madura d'insana vida sexual o l'enamorament vampíric; la llibertat de realització i la completa independència de cada segment permeten dotar els petits trams de recursos narratius i escènics propis. D'aquesta manera el metratge flueix sense cap preocupació; les situacions es succeeixen de manera totalment seqüencial sense prendre cap curs concret ni esperar cap final. Aquest particular entorn els acomodarà a la sala de projecció; com qui veu diminuts capítols de la seva sèrie favorita, acaben sent divuit, però podrien haver estat tants com el límit de la seva sacietat hagués permès. 

No creguin que som davant d'una d'aquestes llargues trenes de personatges aparentment inconnexos però units per les circumstàncies; aquest film no és una emulació d'Altman o Iñárritu, tot i que la sobrant escena de clausura (únic punt negatiu del llargmetratge) pretengui donar a entendre el contrari. La seva originalitat recau de manera exclusiva en l'homogeni fons de la seva heterogènia forma, en la seva aparença de participant d'un hipotètic certamen cinematogràfic on estava prohibit esmentar de manera explícita el tema sobre el qual s'incidia. El resultat que veuran en pantalla és el senzill muntatge compost per les obres candidates dels aspirants. 

Tampoc s'han de neutralitzar completament els subtils enllaços entre història i història; si bé cadascuna pretén evocar sensacions dispars, com ara la tristesa, la llunyania, l'aleatorietat, la rutina, la complicitat o fins i tot la violència humorística, també és cert que algunes no els faran ni fred ni calor. És l'altra cara del lliure albir. Per aquesta raó no és possible valorar el conglomerat enfocant la lupa sobre cadascuna de les seves pedretes; és lògic que, entre divuit treballs diferents, els que els causin més estupor neutralitzin els que més els avorreixin. Per contra, i descartant llavors el judici determinista, no queda res més que valorar l'excepcional resultat d'aquesta oferta en el seu conjunt, que és tal com Tristan Carnet (idea original) i tots els equips de directors, guionistes i actors volen que la vegin: com aquest cor rogenc format per petites torres Eiffel amuntegades sense més ni més.

Albert Meroño Peñuela - labutaca.net