SINOPSI

This is England està ambientada a l'Anglaterra de principis dels vuitanta. Shaun, que té 12 anys, és un nen solitari que creix en un poble costaner molt gris, i el seu pare ha mort en combat a la guerra de les Malvines. En el transcurs d'aquestes vacances, troba nous models masculins quan l’“adopten” els caps rapats locals. Amb els seus nous amics, Shaun troba un món de festes, coneix el seu primer amor i descobreix els encants de les botes Dr. Martins. És llavors quan coneix Combo, un skinhead racista, més gran que ell, que acaba de sortir de la presó. Mentre la banda de Combo acorrala les minories ètniques locals, tot sembla preparat per a l'arrencada d'un procés de maduració que portarà Shaun de la innocència a l'experiència.

CRÍTICA

No és possible que això sigui Anglaterra, encara que sembla que sí que es correspon amb el que el director Shane Meadows va viure en la seva infància. Una duríssima imatge d'un barri obrer de la dècada dels vuitanta, amb Margaret Thatcher al govern, on els grups skinheads intenten fer valer violentament les seves idees nacionalistes, en un clima de tedi i ràbia, de racisme i de droga. En aquest infern de buit existencial i eslògans maniqueus, sense feina i amb una guerra de les Malvines que s'ha cobrat vides humanes inútilment [...]. 

La història social i personal que Meadows ens explica és duríssima en si mateixa –sobretot atenent al petit Shaun–, com també ho és la seva factura hiperrealista i la cruesa que s'acosta a la realitat dels skinheads. Diàlegs pobríssims i plens d'expressions grolleres i sortides de to repetides fins a la sacietat, vestuari estrafolari i tatuatges de marcada simbologia tribal, actes de violència al carrer i perversions d'allò més variades..., sordidesa que, no obstant això, no és gratuïta perquè permet recrear fidedignament un ambient marginal i mostrar el que encoratja aquests grups en la seva violenta fugida cap endavant, atropellant tot allò que es posi al seu camí. La mateixa fotografia de gra gruixut, una càmera nerviosa i planificació descuidada, i una banda sonora magníficament incorporada a la història parlen d'aquesta mateixa lúgubre realitat interior, on les notes de piano deixen entreveure de vegades sentiments i anhels que han estat sufocats, entre els afectes perduts i l'amor no correspost. 

Com s'ha dit, la pel·lícula se situa en uns moments concrets de l'Anglaterra de Thatcher, amb la guerra de les Malvines de fons –amb les seves imatges documentals al pròleg i a l’epíleg– i una política d'elevades cotes d'atur i immigració, circumstàncies que potser van propiciar que sorgissin grups neonazis, utilitzats al seu torn per polítics de posicions extremistes i nacionalistes. No obstant això, aquesta no sembla la clau immediata de la història narrada, sinó més aviat una nafra oberta des de la infància, que sagna i es transforma en rebel·lia i rebuig de tot el que la vida ofereix. En la primera escena, veiem Shaun que es desperta al matí i la seva mirada es dirigeix a una foto del seu pare vestit de militar: resulta evident com la seva pèrdua l’ha marcat aquests anys, i també cadascun dels passos que farà en el seu camí de recerca de refugi i d'un sentit a aquesta mort; veiem com salta com un ressort al col·legi i enfront del pinxo Combo quan treuen a relluir el tema, i com en el seu orgull enarbora la bandera de Sant Jordi i la causa nacionalista. Però és que alguna cosa semblant deu haver succeït a Combo en el seu passat, segons s'entreveu –avançada ja la cinta– quan carrega violentament contra tots els del grup després d'un comentari sobre la figura paterna que el fereix, i com després, en la soledat, se li escapen unes llàgrimes de tristesa i enyorança: darrere de la seva aparent duresa i anys de calabós s'amaga un ésser fràgil, amb evidents carències afectives, tant en la seva infància com en la seva joventut –la que creia la seva xicota l’acaba de rebutjar en un cop mortal–, i la seva vida va donant tombs a la deriva. Són ànimes paral·leles, tot i que amb vint anys de diferència, i per això sintonitzen i s'entenen en la seva desgràcia. 

Aquí, en la falta d'afecte, en la soledat i en la fugida de si mateixos, hi ha la principal duresa d'aquesta cinta, i no en la xerrameca o en els cops. I aquest món interior el sap recollir i transmetre amb extraordinària veracitat –i sensibilitat– el director. Capítol a part és la impressionant i sorprenent interpretació del seu petit protagonista, Thomas Turgoose, tant en les escenes de carrer “d'adults” com en els moments d'ingenu romanticisme: la seva espontaneïtat i veracitat, la seva mirada i els seus gestos sense malícia deixen veure les ferides causades pel pare perdut, la necessitat d'un afecte sincer i noble, la innocència del present i l'esperança del futur. Un pla final enfront del mar recorda el mític d'Antoine Doinel a Los cuatrocientos golpes en el seu descobriment de la veritat i la llibertat de la vida. Caldrà veure si aquest “nen del carrer” és capaç d'assumir papers allunyats del que interpreta aquí, perquè en aquest cas seríem davant d’una joia en brut que ens donarà importants moments de cinema. 

Radiografia social i humana plena de dramatisme, amb un fort i cru panorama de l'Anglaterra dels anys vuitanta, però que bé podria fer-se extensible a altres països on han proliferat grups semblants, i així indagar en el que hi ha darrere del seu comportament. Excel·lents ambientació, música i interpretació per a una cinta que no aguantarà un determinat públic per la seva violència i to “mal parlat”, però que agradarà als interessats per les qüestions socials i el seu rerefons humà, ja que no deixa de ser un acostament matisat i comprensiu, a la vegada que clar i sense ambigüitats, a aquests joves ferits en el seu cor.

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net