SINOPSI 

Teo és un fotògraf de guerra que torna a casa esperant trobar-hi pau i hi troba de tot menys això. D’entrada, es veu implicat en un cas d’assassinat i ha de fugir tant de la policia, que el considera sospitós, com d’algú que l’assetja. Teo troba que tot plegat és molt injust i decideix esbrinar qui hi ha darrere del seu calvari. La investigació revelarà l’existència d’una secta i d’uns elegits (els trenta-sis justos), i atraurà el fotògraf fins al moll del misteri. Amb la col·laboració de Federico Luppi en un paper molt especial. 

CRÍTICA 

A priori no és un plantejament excessivament original, però té a favor seu diversos factors que converteixen la cinta en una peça interessant. En primer lloc, cal destacar la tasca de realització portada a terme per l'equip, encapçalat pel debutant en el llarg Manuel Carballo, que ha desenvolupat la major part del seu currículum cinematogràfic vinculat a diversos projectes de la desapareguda Fantastic Factory.  

El director aprofita els recursos de què disposa per signar un producte ple de detalls, cuidant cada imatge i aconseguint exposar amb serietat temes i situacions. Tants els plans més amplis com els més detallats presenten una disposició molt elaborada, escenaris en els quals els personatges s'integren sense por i credibilitat; n’és un exemple clar l'escena amb Teo assegut al peu del llit, desesperat, embolicat en la violenta discussió que té lloc a l'habitació contigua. D'altra banda, l'exotisme que aporten els escenaris mexicans, on ha estat rodada íntegrament la pel·lícula –encara que no se’n fa referència explícita en cap moment–, aconsegueix aportar un punt més de versemblança, un marc en el qual fins i tot les grans ciutats tenen en la seva essència alguna cosa de rural.  

El mastodòntic edifici des del qual la fosca organització manejada per l'Home del Puzle (Federico Luppi) controla el seu exèrcit, suposa una troballa visual espectacular, una construcció de vidre impol·luta i impersonal que impacta per la rigidesa de la seva disposició i per l’irreal del seu plantejament arquitectònic. 

Pel que fa al repartiment, el cada vegada més sol·licitat Diego Martín realitza un notable esforç per interpretar un personatge, Teo, que està sotmès a una tremenda pressió no exempta d'una trista ironia, atrapat en una guerra que no entén i de la qual no pot escapar-se, quan la seva feina és, precisament, buscar conflictes bèl·lics i acudir a ells com una arna va a la llama. Encara que el seu treball resulta una mica forçat en determinades ocasions, salva el tràngol sense por, acompanyat per una constantment al·lucinada Ana Claudia Talancón. Bona part del funcionament de la història es recolza en la feina dels veterans Antonio Dechent com un honest policia, Pedro Armendáriz com el capellà coneixedor dels secrets de tot el que passa i, per sobre de tots ells, el sempre titànic Federico Luppi, en aquesta ocasió proveït com si es tractés del germà bessó de l'arquitecte creador de Matrix. La nota trash i psicotrònica l'aporta la sorprenent participació de Brian Thompson, una cara familiar per als aficionats, que entre les seves virtuts artístiques té la capacitat de fer més por com menys obre la boca.  
 
El guió, una mica desmanegat, es desenvolupa de manera més o menys fluida en segons quins moments, amb alts i baixos que es compensen en una visió de conjunt final, malgrat l'obvi d'algunes situacions i personatges. Amb tot, El último justo no és, ni de bon tros, una carta dolenta de presentació per a Carballo, qui podrem seguir amb interès en el futur. 

José Arce - labutaca.net