SINOPSI 

El 1945, un jove dissident empresonat a Drancy decideix protegir dos nens, Melanie i Christopher. Quaranta anys després, Melanie descobreix que Jakob continua viu. Sempre havia pensat que després de ser traslladat a Auschwitz havia mort. El convida a viure a la granja familiar al Canadà, però Jakob no arriba sol, sinó que porta Christopher. Les conseqüències de la trobada seran del tot inesperades. 

CRÍTICA

El tema del nazisme i dels camps d’extermini té una gran presència en el món del cine. Una bona colla de pel·lícules ens ha mostrat des de perspectives ben diferents, sovint complementàries, què va passar i ens han apuntat respostes a preguntes com aquestes: com va ser possible tanta barbàrie? Com la humanitat va poder descendir als esglaons més baixos de l’horror? Quin sentit va tenir tot el que va passar? Podem repetir aquells fets històrics o altres de semblants? La memòria exemplar ens il·luminarà amb prou claredat el present per evitar els crims terribles que es van cometre als camps d’extermini.   
 
Aritmética emocional tracta especialment de la memòria, de quin valor té recordar i quina dialèctica s’estableix entre la memòria i l’oblit o entre la necessitat de recordar i la necessitat d’oblidar per permetre que la ferida cicatritzi finalment.  
 
L’argument és molt senzill. Una dona casada que viu amb el marit, un fill i el nét, rep la visita d’un vell que quan era jove i ella una criatura la va ajudar la temporada que van passar al camp de presoners de Drancy, que era un dels llocs d’espera abans d’anar a un camp d’extermini. Però el vell no arriba sol: l’acompanya un home més jove que va estar també a Drancy i que va ser l’amic de l’ànima de la noia. El vell que els va ajudar va acabar en un psiquiàtric stalinista que el va sotmetre a tractaments mèdics que encara no són massa coneguts i que també formen part de l’horror del segle XX. 
 
Tots tres recordaran i tots tres miraran d’evitar que el record els faci més mal. La dona i l’home, que eren unes criatures quan van estar tancats, descobriran que no podran tornar a estimar-se com abans ho havien fet i la renúncia serà un nou patiment –un patiment lluminós perquè és una renúncia generosa– que hauran d’afegir a la llarga llista de crueltats que van haver de compartir.  
 
Però a més d’aquests personatges hi ha el marit de la dona, que confessa que mai no ha pogut posar en primer pla el seu dolor, perquè el patiment de la dona ha estat massa gran i, a més, ella ha fet seu el dolor de totes les víctimes del món, perquè s’ha volgut mantenir fidel al consell que va rebre quan vivia a Drancy: no pots oblidar què ha passat, perquè ets testimoni de l’horror, d’un horror que molts no podran explicar i que encara perviu.  
 
I el fill, que veu que en tota aquella nova situació no acaba de trobar el seu paper, però que entén que la seva mare ha de ser la memòria d’un temps terrible que encara projecta la seva ombra i acceptar compartir la seva vida amb una persona com ella. El nét representa el futur, l’esperança que sempre és cada criatura.  
 
La pel·lícula és molt interessant, ben explicada per Paolo Bazrman i amb unes interpretacions memorables per part de Susan Sarandon, Christopher Plummer, Gabriel Byrne, Max Von Sydow i Roy Dupuis.  
 
No us la perdeu, sobretot els que esteu interessats a veure com es poden obrir nous interrogants que burxen la capacitat de tenir respostes que saps que mai no trobaràs del tot, però que aquesta intuïció t’obliga a continuar preguntant i preguntant-te. 
 
Jaume Cela - Senderi.org