SINOPSI

Gloria, Aurora, Ana i Paloma han fracassat en el seu intent de robatori pel qual Aurora és detinguda i tancada a la presó. Mentrestant, uns traficants mexicans han arribat a Espanya. Ana, que es guanya la vida com a prostituta, és contractada pel cap de la banda, Félix, que li ofereix casar-se amb ell i anar-se'n a viure a Mèxic. Allà, Gabriel, un home aparentment fred, s'encarrega dels treballs bruts de Félix. Gloria visitaAurora a la presó per acomiadar-se: no té cap altra sortida que anar-se'n a Mèxic, on Ana li ha aconseguit feina en els negocis que Félix té entre mans. Allà, Glòria s'adona dels cops que pateix Ana, encara que visqui en una "gàbia d'or". No obstant això, entre tragos i pallisses ha pogut planejar el robatori amb el qual venjar-se: ho té tot perfectament ideat i controlat perquè el cop a Félix i la seva banda sigui el definitiu i les seves vides canviïn. Amb l'ajuda de Paloma, Aurora surt per fi de la presó i s'uneix a les seves amigues a Mèxic per portar a terme el perillós pla.

CRÍTICA

Si hi ha hagut un desastre recent en la producció del cinema espanyol aquest ha estat Alatriste. I no per la seva taquilla, sinó pel decebedor resultat obtingut en unir elements en principi tan atractius com un personatge amb grapa i una legió de seguidors, una estrella nord-americana al capdavant del repartiment i un pressupost com els que amb prou feines es veuen en la nostra cinematografia. Encara que, si parlem de decepcions, potser caldria destacar la que va suposar que Agustín Díaz Yanes, un guionista reconegut, que havia debutat com a director amb una cinta tan interessant com Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, fos capaç de fracassar estrepitosament a l'hora de construir un relat que es movia entre el clavegueram i els grans salons de la decadent Espanya imperial.

Potser per això, i mogut per la necessitat de trepitjar de nou terrenys ja coneguts, ha decidit, en Sólo quiero caminar, tornar a l'ambient i els personatges de la seva opera prima, inclosa una Victòria Abril que aquí torna a vestir-se de Gloria Duque i a intentar sobreviure com a lladre, estafadora, prostituta…, el que faci falta en el submón de la delinqüència organitzada espanyola i llatinoamericana. Quelcom en què l'acompanyaran les seves germanes, en el que pot anomenar-se el pòquer de luxe dels repartiments femenins espanyols: Ariadna Gil, Pilar López de Ayala i Elena Anaya. Juntes es veuran involucrades en una operació per robar i acabar amb un poderós capo mexicà (José María Yazpik), que ha incorregut en el greu error de casar-se amb una d'elles només per maltractar-la fins a l'extrem.

El que més sorprèn és que la proposta la firma el mateix cineasta que un dia va dirigir Alatriste. Sorprenent, sobretot, perquè tot el que era feixuguesa en aquella, aquí es torna cal·ligrafia cinematogràfica que ens regala seqüències superbament planificades i portades a terme amb abundància de moviments de càmera, plans seqüència, picats i multitud de recursos en els quals l'estil, sense menjar-se el contingut, emmarca amb elegància la narració dels fets. Uns elements que serveixen per aixecar uns personatges que, d'una altra manera, correrien el perill de lliscar perillosament cap al tòpic (com els ocorre als d’Ariadna Gil i Diego Luna), i que aquí respiren i es mouen sense por oferint interpretacions molt per sobre del que els havíem vist últimament.

De fet, Díaz Yanes aconsegueix el que a priori semblaria impossible: que ens creguem que Ariadna Gil pugui ser una dona implacable, capaç de disparar una arma amb la mateixa facilitat que fa servir un bufador, i que sigui capaç de ficar-se en un rol tan tradicionalment masculí, que fins i tot recorre a contractar puntualment gigolós per satisfer les seves necessitats sexuals. O que Diego Luna, amb aquest aspecte acriaturat que podria ser un handicap en un paper com aquest, pugui ser un creïble lloctinent del cap mafiós, un assassí fred i calculador que mata sense embuts i de manera eficient, un matador amb codi ètic propi. Així, la pel·lícula aconsegueix transmetre prou sensació de veritat, per més que hi hagi diversos passatges en els quals tot sembla massa forçat per aconseguir un d'aquests moments cinematogràfics que aspiren a perdurar en el temps. De vegades els aconsegueix i d’altres no, però tot i així Sólo quiero caminar és una agradable novetat en la nostra cartellera i una sorpresa que s'ha de tenir en compte en l'actual panorama del cinema espanyol.