SINOPSI

Una mateixa família viu dos fets traumàtics amb quaranta anys de diferència: la pèrdua d’un dels seus membres i com aquesta pèrdua els afecta. A més a més, l’arribada d’uns nous veïns, forasters, trastoca la suposada harmonia familiar i social. La fragilitat de les relacions familiars, el pas del temps, el sentit de l’existència i, per damunt de tot, la por i la malfiança d’allò que no coneixem (l’estrany, l’estranger, el forà...)sacsegen la mentalitat benpensant d’aquests éssers tradicionals. Descobrirem que els autèntics forasters no són aquests veïns vinguts d’altres cultures sinó nosaltres mateixos, que ens resistim a integrar-los en les nostres famílies, la nostra realitat, la nostra consciència i el nostre afecte.

NOTES DEL DIRECTOR

Després d’haver adaptat per al cinema dues obres de Sergi Belbel, Carícies el 1997 i el 1999 Morir (o no), torno quasi una dècada després a proposar-me una pel·lícula, Forasters, basada en un text seu. Les dues primeres experiències van ser, al meu parer, molt reeixides, i les recordo amb molta emoció. Els seus textos em van permetre seguir endavant amb un tipus de narració cinematogràfica gens convencional, que m’atrau molt, amb uns resultats que em van ajudar en el posicionament internacional del meu cinema. Crec que per a molts espectadors del món hi ha un abans i un després de la meves primeres versions de Belbel.

Què m’aporta Belbel que trobi tan interessant? Normalment, quan parlo de les meves pel·lícules, esmento sempre en primer lloc l’interès de les històries que trio, però en Belbel, tot i ser això cert, també ho és el fet que em fascina particularment pels seus plantejaments narratius. Carícies em va permetre establir una ronda discontínua que als setanta minuts de pel·lícula tornava al començament on, implícitament, ja estava plantejat el final. A la meva versió de Morir (o no) vaig poder radicalitzar la seva proposta en establir dues narracions oposades, mort en la primera part, vida en la segona. Blanc i negre, neguit, càmera angoixosa, seqüències sense lligams aparents versus color, afabulació, escriptura clàssica, narració lineal. Ara, Forasters em permet el joc de l’home, la seva història, la ciutat… confrontat amb el pas del temps, aquest joc d’anar endavant i endarrere que sempre és apassionant ja que dóna alhora densitat, volum i agilitat narrativa. Un joc molt cinematogràfic, altrament.

I ara anem per la/les històries. Una família vista en dues èpoques, d’una a l’altra han passat al voltant de quaranta anys. Una família disfuncional marcada pel mal lleig, com es deia abans, el càncer i la mort. Una família en descomposició on els personatges es barallen, es maleeixen, s’odien i neguen als seus predecessors tot el que, inevitablement, més tard o més d’hora, repetiran. Una família marcada per la relació de rebuig i d’amor i odi amb els altres, els veïns del pis de dalt, aquests estranys vinguts de terres llunyanes, Andalusia als seixanta, el Marroc en l’actualitat, que també formaran part d’aquest joc de repeticions de la vida que esdevé Forasters. I sobretot una família marcada per la desaparició i la pèrdua, pel càncer i la mort. Tot farcit, més que mai, de les obsessions presents en quasi tots els textos de Belbel, aquestes mares possessives fins a l’extenuació, aquests fills acomplexats amb la seva pròpia existència que rebutgen, aquesta idea de l’homosexualitat soterrada, aquesta desoladora manca d’entesa entre les generacions… En fi, una temàtica densa, dura, un cop d’ull (Feldman, dixit) “al present i el futur en relació amb el passat, una reflexió sobre on hem estat i cap a on anem” que es pot servir, com he pretès, amb forquilla i ganivet sota la forma d’un melodrama, gènere que no sé si he aconseguit, però que en tot cas m’ha agradat molt intentar-lo.

Fins a quin punt tot plegat és una metàfora o un símbol de la nostra societat? Som nosaltres al capdavall els forasters de nosaltres mateixos? El meu amic Benet i Jornet creu que a Forasters “la consciència del temps és sentida desesperadament i tràgica, en el moment exacte de l’enlluernadora lucidesa, del reconeixement i de l’esqueixada acceptació de la tragèdia, de l’acceptació d’aquesta mena de monstre que sí que pot ser considerat el temps; quan la mort, punt final, ja obre la boca per devorar-nos”. No em considero un narrador pretensiós, però sí que m’agrada que les meves pel·lícules tinguin molt de suc on l’espectador pugui trobar-hi el meu plaer per atansar-me a temàtiques no gaire habituals en el cinema, però que el poden colpir especialment com em passa a mi mateix.

Acabo amb l’agraïment a tota la gent que m’ha acompanyat en aquesta aventura, a tot l’equip tècnic però molt en especial als seus intèrprets, destacant la gran Anna Lizaran, que ens ensenya brutalment el dolor, i en Joan Pera, que s’arrisca a tornar a uns registres que li coneixia bé, però que els duia amagats sota la seva gran humanitat d’artista.