CRÍTICA
La complexitat que després de la nefasta persecució “mccarthyana” havien experimentat tots els gèneres, en qualsevol de les arts, no va ser aliena a la comèdia cinematogràfica. Estil, que, d'ara endavant, espremerà la seva faceta irònica sense cap pudor.
Sense arribar a considerar-se com un director dels més àcids, Blake Edwards constituirà un sòlid esglaó en el procés de “desendolcir” el gènere. A Desayuno con diamantes es donen tots els condicionants perquè la indústria de Hollywood l'acceptés com una divertida comèdia d'amor, amb substancioses perspectives econòmiques, i en la qual s’exhibia esplèndidament una de les seves estrelles més encantadores: Audrey Hepburn. Però, simplement repassant l'argument del film, aviat apreciarem l'acidesa que hi ha sota tanta simpatia.
En poques paraules, podem descriure el guió com la història d'una atractiva jove vinguda del món rural al centre de la felicitat virtual: Nova York. Per subsistir, s'aprofita dels seus encants per obtenir petites quantitats de diners dels seus ocasionals pretendents nocturns.
Aquesta prostitució a petita escala, com tota empresa que es preï, té objectius més
ambiciosos, simbolitzats en els ostentosos aparadors de Tiffany's, i concretats en un
convenient matrimoni, amb no importa quin senyor, però amb l'única condició de posseir un adinerat compte bancari (prostitució legalitzada).
La casualitat fa coincidir l'encantadora meretriu amb un escriptor, al qual el seu escàs èxit literari l'obliga a guanyar-se la vida com a gigoló, complaent, aquesta vegada, les senyores dels senyors dels adinerats comptes. Naturalment, la coincidència entre els “companys de professió” desencadenarà entre ambdós una entesa a nivell sentimental (desapareixen sobtadament les aspiracions econòmiques) que ens conduirà a un reconfortant i humit final feliç, molt lluny del luxós Tiffany's.
Ángel Lapresta_alohacriticon.com