SINOPSI

En el transcurs d'una expedició de l'exèrcit rus per la taigà amb la finalitat de realitzar una sèrie de prospeccions geològiques, es troben amb un ancià caçador anomenat Dersu Uzala. El capità Arseniev, al comandament de l'expedició, entaula una sincera i profunda amistat amb Dersu Uzala. Aquest últim li ensenya els secrets de la taigà i l'ajuda a enfrontar-se als perills que comporta la supervivència en una zona despoblada d'un rigor climatològic extrem.

CRÍTICA

Ens trobem, tal com indica un rètol, en l'any 1910. Les imatges mostren una zona que antigament era dominada per la naturalesa, però que ara està sent transformada en un poblat en el qual es viurà en nom de la “civilització”. Allà, entre arbres talats, llenyataires, carros, etc., apareix el capità Arseniev, capità de l'exèrcit rus i especialista en geografia i cartografia, qui intenta trobar una tomba que, potser, estigui a punt de desaparèixer, si no ho ha fet ja, sota la maquinària del progrés i en la que es troba enterrat el seu amic, el vell caçador mongol Dersu Uzala.

Així és com comença una de les pel·lícules més aclamades i reconegudes d'Akira Kurosawa, no debades va rebre l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera de l’any 1975 i el premi del festival de cinema de Moscou, i que va suposar la seva recuperació, no només com a cineasta, sinó com a persona. Després d'una època en la qual va estar sumit sota una forta depressió, que el va conduir, tal com confessava en la seva pròpia autobiografia, a un fallit intent de suïcidi el 1971, Akira Kurosawa va aconseguir obtenir finançament a través de capital soviètic, per realitzar un nou projecte. Tant el fracàs comercial de Dodes'ka-Donin com la participació en un projecte inacabat com Tora, Tora, Tora, sorgit del mateix Hollywood, i que posteriorment acabaria Richard Fleischer, van ser segurament els motius que van portar al director de Ran a una situació tan extrema, feliçment superada.

Tots aquests aspectes biogràfics resulten determinants si atenem a la tonalitat que presideix la pel·lícula, l'estat d'ànim que respira en cadascuna de les seves seqüències. Per a això caldria establir una relació, per contraposició, entre la crítica situació personal que travessava el cineasta, a punt de precipitar-se en el més profund i fosc dels abismes, i la serenitat i l'harmonia que sorgeixen de les imatges de Dersu Uzala, el cazador, pel·lícula feta, en definitiva, amb un esperit que sembla que s'ha calmat després de la tempesta. Un exemple el tenim, en la metodologia que va utilitzar Kurosawa durant el rodatge, on va prescindir de la utilització de diverses càmeres, per la qual cosa es va limitar a si mateix en la quantitat de diferents angles que li permetien observar l'escena i en les possibilitats de poder elaborar un muntatge molt més fragmentat i complex, que li permetés alternar el pla curt amb el pla general. Per contra, va confeccionar una obra de depurada, transparent i concisa posada en escena, que no buscava l'estranyesa barroca que provocava l'abús del teleobjectiu, tan comú en Kurosawa, i que es fonamentava en els diàlegs breus i en l'austeritat de la planificació, desposseïda aquesta de moviments de càmera o de l'ús del zoom i centrada en plans generals. […]

Dersu Uzala, el cazador és un procés d'aprenentatge continu que té com a principal testimoni el capità Arseniev, i paral·lelament l'espectador, qui no ens oblidem observa les coses a partir del que recorda el primer. Així doncs, en aquesta pel·lícula aprenem que la mort capritxosa d'un animal pot comportar la falta d'aliment, aprenem a explorar la plana, els rius, els pantans gelats, etc. Amb Dersu Uzala sabrem que el foc parla i es queixa a través del crepitar d'una foguera, sabrem que quan els ocells canten, es produirà la sortida del sol, i, per tant, es va apaivagant la tempesta. En definitiva, el caçador posarà de manifest una lloable actitud altruista, generosa i desinteressada, com ho demostra l'escena que aconsella al capità deixar una mica de sal, arròs i mistos en una cabanya que acaben de trobar, perquè la gent que s'acosti a la recerca de protecció tingui menjar i foc.

Però arriba el moment (ja a la segona part del flash back) que les habilitats i les facultats físiques de Dersu Uzala flaquegen. Llavors, li comença a fallar l'olfacte, no aconsegueix matar un cérvol, perquè la seva vista ja no és capaç d'apuntar amb certesa, i comença a oblidar on ha deixat les coses. Serà, doncs, a la ciutat, a on el porta el capità, on el nostre personatge busqui el retir, una vida confortable amb la qual no hagi de preocupar-se de la seva falta de visió, del seu envelliment progressiu. […]

S'estableix […] per part de Kurosawa una dialèctica, que el relacionaria directament amb F. W. Murnau, entre el camp i la ciutat, i que el permetrà desenvolupar un discurs, en el que s'evidencia el caràcter destructor de la civilització i en el que s'aposta, amb convicció, la imprescindible necessitat de conviure en harmonia amb la naturalesa. […] Discursos i ideologies a part, Dersu Uzala, el cazador ha de ser considerada com una verdadera emoció cinematogràfica, prenyada de nostàlgia i amargor, però presidida, sobretot, per un homenatge a l'amistat entre dos homes contraposats. Autèntica lliçó de tolerància i respecte per part del mestre japonès.