CRÍTICA
Entrevista: Agnès Jaoui. L'actriu francesa protagonitza i
dirigeix Háblame de la lluvia, film sobre el feminisme
que s'estrena avui
"Cal aprendre a viure sol per viure amb els altres"
Andreu
Gomila
Jaoui dirigeix la seva tercera pel·lícula a Háblame
de la lluvia'
KIKO HUESCA / EFE
L'actriu francesa, esdevinguda directora des d'El plaer és
nostre (2000), se situa darrere la càmera de nou en
el seu tercer film. Ja ho va fer amb èxit a Com una
imatge (2004), i a Háblame de la lluvia, també.
El film [...] parla essencialment de dones, de la convivència
i de com les relacions personals es veuen afectades per la determinació de
les dones de decidir. És una pel·lícula quotidiana
i Jaoui demostra la seva proximitat amb Alain Resnais, a qui va
escriure el guió de Coneixem la cançó.
Ha intentat fer un retrat de la dona del segle XXI?
Hi ha una mica d'això. Hi ha justament tres generacions
de dones, tres maneres de ser una dona d'avui: una que es divorcia
encara que pensi que la felicitat només és possible
dins el matrimoni, una altra que es diu feminista i que és
incapaç de viure per ella mateixa i, finalment, una altra
que veu tothom com una amenaça i que necessita algú.
M'ha interessat treballar aquest tema, perquè procuro endinsar-me
en allò que m'afecta, per reflexionar-hi al voltant.
Hi ha alguna d'aquestes dones que retrata que sigui la dominant
avui?
El personatge de Mimouna és sorprenent, perquè ve
d'una generació i d'un ambient dins els quals ningú no
es divorciava, i ha aconseguit fer-ho. És una dona que viu
la solitud...
És crítica amb el feminisme tradicional?
No! Hi ha gent que detesta el personatge que interpreto i que
pensa que m'enric... En sóc una mica crítica, sí.
Quan tenia 25 anys vaig llegir els llibres feministes de la meva
mare i em van sorprendre molt, per la violència que demostraven
davant dels homes. Em sentia aleshores molt llunyana d'aquest feminisme.
Per contra, a mesura que em faig gran, m'irrita més veure
les dones tancades a la cuina i els homes sense fer res i sense
cap mena de sentiment de culpa. La dona es pregunta sempre com
s'ho ha de fer per ser una bona mare, una bona esposa, i se sent
sempre culpable, mentre que els homes, no.
Hi ha un personatge, Karim (Jamel Debbouze), que diu que hi ha col·lectius més
discriminats que les dones.
Cada vegada que les víctimes es disputen entre elles
la preeminència, és terrible. No hi ha cap dolor
que sigui més gran que l'altre.
Un altre dels temes del film és la solitud. Creu que abans
la gent estava més unida?
No sé com era exactament abans. No puc dir que abans tot
era millor. Estic segura que, per a les dones, no. Per sort hi ha la
televisió, que omple aquesta solitud. Cal aprendre a viure sol
per saber viure amb els altres.