CRÍTICA
Aquesta excel·lent pel·lícula tindrà la
poca fortuna de patir una condemna popular guiada pel tòpic
i la mala bava. S'acarnissaran sobre ella judicis ignorants centrats
en un equívoc cartell, o en el que té de discutible comptar
amb un personatge tan connotat com Mar Flores com a punta de llança.
Rebrà l'esquiva arrogància de qui ignora el cinema patri,
i que ara s'acomodarà en el seu estúpid rebuig amb més
raó (si és possible) que altres vegades. Però el
temps (espero) dictarà la seva justa sentència fins a
elevar la nova obra del tàndem Dunia Ayaso/Félix Sabroso
com un dels més intel·ligents, lúcids i descoratjadors
diagnòstics de la nostra societat, aquesta que caminava a les
beceroles quan els llamps d'un temps nou banyaven les tenebres d'aquest
sant país.
Perquè
Los años desnudos té molt de radiografia
històrica. Classificada "S", però fa i explica la petita
història d'un grup d'individualitats per parlar-nos de la gran èpica
de tot un país en tràngol. Cinema que ens parla d'un cinema i d'un
temps de canvis. El desacreditat parèntesi artístic que inaugurava
noves formes d'expressió, l'insòlit renéixer de la nostra
Espanya postfranquista vist des de l'òptica de tres noies (dones, com
s'encarrega de postil·lar Goya Toledo) aspirants a un mateix somni de
triomf i llibertat. Darrere de l'estela que va deixar el magnífic debut
de Pablo Berger,
Torremolinos 73, aquesta faula agredolça destil·la
bon cinema a borbolls.
Tomás Díaz