CRÍTICA
No sempre l’encerta, és humà, però Michael
Winterbottom és dels pocs directors actuals que, lluny d’edificar
el que se’n diu un món propi mitjançant la repetició d’una
sèrie de temes i la confecció d’un estil visual
ben definit (és a dir, el clàssic concepte d’autor),
ha intentat tractar tota mena de gèneres, estils i temàtiques
adaptant-se a les seves circumstàncies. D’aquesta manera,
visualment i narrativament hi ha poca connexió entre
El
perdón, el seu
neowestern desencantat; 2
4
hour party people, la seva divertida visió de l’escena
musical de Manchester, i
Un corazón invencible, un
film polític al servei d’una estrella, Angelina Jolie.
No obstant això, totes són pel·lícules
d’un mateix director amb visions múltiples sobre el mitjà amb
què treballa.
Génova està entre els seus millors èxits, entre
aquelles pel·lícules que podríem anomenar petites, sense
estrelles ni grans actors, sense un gran tema al darrere (les tortures a Guantánamo
o la dura vida dels joves afganesos, dos temes tractats pel cineasta), explicada
de manera gairebé contemplativa, d’emocions minimalistes, deixant
passar el temps davant l’objectiu de la càmera.
Què explica
Génova? Molt poca cosa, almenys aparentment.
Un home i les seves dues filles han de començar des de zero després
de la mort de la seva dona i mare. Per fer-ho decideixen canviar completament
de paisatge urbà, físic i vivencial, i s’instal·len
a la ciutat italiana de Gènova, fotografiada per Winterbottom gairebé com
una ciutat fantasma, una fantasmagoria; el record de la Venècia d’
Amenaça
a l’ombra és considerable.
En aquest nou món recomponen tots tres la seva existència i afronten
també els nous reptes. Són pocs, clars, els necessaris per redescobrir-se
a si mateixos: l’escola, l’idioma, el despertar sexual de la filla
adolescent, el dolor de la pèrdua que no es mitiga. Winterbottom escull
un estil lliscant i filma abans les pauses que els moments en què passen
coses, com si fos Jim Jarmusch. El resultat és hipnòtic i a vegades
commovedor. Sobri, sensual i a estones màgic.
Quim Casas,
El Periódico