CRÍTICA
El director de 'Malson abans de Nadal' estrena 'Els mons de Coraline',
un conte tenebrós i ple d'imaginació
La màgia dels titelles en 3D
Tota la glòria de
Malson abans de Nadal (1993) va
ser per a Tim Burton. És cert que n'és el productor, el film es basa en
una història seva i és un reflex del seu imaginari. Però el
director, Henry Selick, reivindica que hi va fer aportacions importants. "Crec
que sóc una de les tres o quatre persones del planeta que saben que
la va dirigir algú que no era Tim Burton", es queixa el cineasta
nord-americà.
Bona part de raó deu tenir quan aquest cap de setmana, 16
anys després, estrena a les nostres pantalles Els mons
de Coraline, un bell conte animat que passarà a la història
per ser la primera pel·lícula que combina la nova tecnologia
3D amb la tècnica de stop-motion (moviment creat
amb ninos filmats fotograma a fotograma). Noranta pantalles de tot
l'Estat l'estrenen en 3D (la resta, en el format habitual en 2D).
La innovadora i brillant combinació de tècniques que
utilitza es posa al servei d'un conte de terror infantil que s'ha
estrenat als Estats Units amb un notable èxit de taquilla
(75 milions de dòlars) i un grapat de crítiques als
principals mitjans de comunicació que la deixen pels núvols.
La revista Variety qualifica el seu cinema de "stop-motion d'autor",
i el New York Times publica: "Els mons de Coraline perdura
en una atmosfera que és esfereïdora, meravellosament
estranya i plena d'emoció."
Un relat de Neil Gaiman
El mateix director, Henry Selick, signa un guió que adapta
a la pantalla gran el llibre Coraline, de l'autor anglès
Neil Gaiman (editat en català per Empúries). Conegut
pel popular personatge de còmic Sandman, l'autor es va inspirar
en una idea de la seva filla ("una bruixa que s'havia endut
la seva mare i es feia passar per ella") i en experiències
de la seva pròpia infantesa: de petit va viure en una casa
gran i antiga, on hi havia una porta tapiada amb totxos. A l'habitació de
Coraline hi ha una porta semblant, que aparentment no porta enlloc.
En realitat, és el pas secret cap a un món paral·lel,
poblat per rèpliques de les persones que l'envolten al món
real (el pare, la mare, el seu amic Wybie...), amb els ulls substituïts
per botons. D'entrada, tothom sembla més amable que a la vida
real, però Coraline s'adona aviat que no és així.
Aquesta història fosca es desplega a través de meravellosos
escenaris: la casa de Coraline, el jardí, el bosc, el teatre
del poble del costat... i totes les rèpliques d'aquests espais
al món paral·lel, que a vegades prenen l'aparença
lluminosa i plena de colors, i d'altres són totalment tenebrosos. "Per
mi -explica el director-, Coraline sintonitza amb la veritable infantesa,
amb els temors que ens han acompanyat en les nostres vides. És
un conte d'horror per a nens, sense sang."
Bernat Salvà, diari
AVUI