CRÍTICA
No
sabem què farà Tim Burton amb Alícia al
país de les meravelles, però si hi ha algú que
pugui mirar directament els ulls de Lewis Carroll és Hayao
Miyazaki. Sembla un refractari, però és més
aviat un visionari: és, almenys, dels pocs artistes que no
han tingut por d’instal·lar-se a l’altre costat
del mirall, aquell costat habitat per criatures fantàstiques
que coneixem amb el nom de somni. A l’oscaritzada El viaje
de Chihiro (2001), el viatge d’un tren esllavissant-se sobre
l’aigua, un òmnibus de misteri reflectit en les aigües
de la nit, era suficient per aturar la festa de monstres i espectres
que la Chihiro havia patit més que no n’havia gaudit.
Perquè a les pel·lícules de Miyazaki hi ha felicitat,
la felicitat acaronada per l’excés d’imaginació,
però també hi ha patiment. Patiment obscur i sinistre
que Miyazaki ha reduït a la mínima expressió a Ponyo
en el acantilado.
Un peix amb cara de nadó
La dualitat de les criatures de Miyazaki, sempre en permanent mutació,
roman intacta a Ponyo en el acantilado: després de tot, la seva heroïna és
un peix amb cara de nadó que vol convertir-se en ésser humà,
i que ho aconsegueix gràcies a la gota de sang d’un nen de cinc
anys. Trobem també aquesta dualitat en els escenaris: la terra i el mar,
el que hi ha a sobre i a sota de les coses, fa que el relat emprengui un viatge
vertical de doble direcció. En definitiva, la pel·lícula,
inspirada en el conte La sireneta de Hans Christian Andersen, és una preciosa
miniatura. Sembla que Miyazaki hagi volgut polir els excessos de les esgotadores
La princesa Mononoke (1997) i El castillo ambulante (2004), aprimant
el relat a l’essència d’una faula infantil que és,
al mateix temps, una reivindicació de l’animació tradicional
en temps feroçment digitals. Hi ha, doncs, en el disseny de personatges,
en el treball cromàtic i en la simplicitat de l’esquelet narratiu,
una bellesa primitiva, sense excipients ni colorants, que demostra el grau de
maduresa en què es troba Hayao Miyazaki als 68 anys. Perquè tornar
als orígens no és només recuperar el món màgic
de la infància: és, sobretot, mirar el passat per projectar-se
al futur, ser nen en un cos d’adult que sap que envellirà.
Poètica perfeccionada
Ponyo en el acantilado obeeix també a la radical poètica
que el director d’El meu veí Totoro (1988) i Porco rosso (1992)
ha anat perfeccionant durant una obra sense màcula. La dinàmica
persecució de Ponyo i les onades del mar, la carrera del cotxe de la mare
de Sosuke, el poble enfonsat en les aigües després de la tempesta,
les meduses que transporten Ponyo des de les profunditats...
Amb una naturalitat commovedora, Miyazaki ens obliga a rejovenir per gaudir de
la mirada ingènua de Ponyo, ens posa a l’altura dels seus ulls com
si descobríssim el món per primera vegada. És la innocència
que transpira un dibuix lliure, que prescindeix de l’edat adulta, massa
atrafegada o massa autoritària per entendre que, en el fons, l’univers
no és més que una sala de jocs o un paradís fantàstic,
un lloc on ens agradaria viure per sempre.
Sergi Sánchez, Time Out
|