SINOPSI

Todd Haynes ens presenta la figura de Bob Dylan, icona de la música i les lletres, com un complex políedre, revertint qualsevol convenció del gènere biogràfic. En comptes d’un retrat lineal, el realitzador ens proposa un discurs narratiu capaç d’evocar-nos el músic a través de sis encarnacions d’allò més diverses.

CRÍTICA

Què tenen en comú Karen Carpenter, David Bowie, una mestressa de casa al·lèrgica al segle XX, les heroïnes del cinema de Douglas Sirk i Bob Dylan? La identitat esquarterada, convertida en un règim de multiplicitats que atomitzen el jo, que el transformen en un núvol de molècules fugisseres. El cert és que Haynes és dels pocs cineastes que fan pel·lícules que s’assemblen a assajos acadèmics, que apliquen l’esquizoanàlisi de Deleuze, l’estructuralisme de Debord i la mitocrítica de Barthes per reflexionar sobre el concepte d’identitat. En qualitat de llicenciat en Semiòtica, li agrada buidar els significants dels seus significats, o associar els continguts a una forma que xoca i a la vegada s’adapta a ells. Per això a The Karen Carpenter Story (1987), la vida de la cantant anorèctica estava interpretada per Barbies; per això a Velvet Goldmine (1998) David Bowie no és David Bowie, sinó una màscara evocada a l’estil de Ciutadà Kane (1941); i per això a I’m not there Bob Dylan es pot reencarnar en sis personatges diferents, des d’un nen afroamericà amb aires de Woody Guthrie fins a una Cate Blanchett acabada de sortir d’un film de Richard Lester.

Destruir les normes del ‘biopic’

Pot semblar que I’m not there sigui una pel·lícula elitista, però l’única intenció de Haynes és destruir les normes no escrites del llibre d’estil del biopic fet a Hollywood. Per gaudir d’aquesta obra mestra no cal ser una enciclopèdia dylaniana o cinèfila: l’allau de cites i referències que la sustenten constitueixen un flux d’informació i sensacions que ajuden a construir el retrat polièdric d’un artista que ha aspirat a la desaparició a través de la metamorfosi. L’espectador es veu obligat a deixar-se emportar per la lliure associació d’idees, per la intensitat de la composició d’un poema o d’una cançó que ens agradaria escoltar més vegades, per captar la seva secreta bellesa.

L’excel·lent interpretació de Cate Blanchett fent del Dylan icònic dels seixanta, imatge contaminada pel Don’t look back (1967) de Pennebaker, sintetitza l’estratègia de desconstrucció del mite posada en pràctica per Haynes: es tracta de donar-li la volta, de canviar-li la pell, de descobrir les múltiples capes que s’amaguen darrere la celebritat, la postura política, l’arrelament a la terra. El trencaclosques mai no es resol, perquè la figura que representa s’escapa, transformada en Billy the Kid o en Arthur Rimbaud, en avatars d’una personalitat que es resisteix a qualificatius. Potser Dylan és el menys important per a Haynes: perquè, sobre totes les coses, I’m not there és un film sobre les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, sobre la seva dimensió més mercurial i misteriosa.

Sergi Sánchez, Time Out