CRÍTICA

Florets contra el totalitarisme

Amb el seu to sobri i la seva història basada en fets reals històrics, no és estrany que una cinta com La clase de esgrima enamorés els acadèmics de Hollywood. El cinquè llargmetratge del finlandès Klaus Härö envolta en una posada en escena gairebé de manual un d'aquests relats revisionistes que d'un temps ençà ens arriben des dels països que van pertànyer a l'altra banda de l'altre temps teló d'acer, narracions que ens recorden que en aquest món polaritzat de fa seixanta anys el totalitarisme del bloc comunista també va fer molt de mal, especialment durant els últims anys de Stalin, època en la qual se situa el film de Härö.

El seu protagonista és un home a la fugida que aterra en un petit poble estonià com a professor de gimnàstica i allí revoluciona, a contracor, l'statu quo quan comença a ensenyar als nens l'esport de l'esgrima, considerat per les autoritats locals massa aristocràtic per al proletariat. A partir de llavors, la pel·lícula del cineasta finlandès es mou en terrenys previsibles i poc donats a la sorpresa (el professor s'involucra cada vegada més amb uns alumnes necessitats d'una figura paternal, l'amenaça que la veritable identitat del protagonista sigui descoberta, la relació amorosa amb una companya, el torneig esportiu climàtic, etc.), tot i que al seu favor la cinta té la virtut de dotar d'una suau cadència coreogràfica (del vaivé dels alumnes practicant l'esgrima al bon ús de les el·lipsis temporals) un melodrama que sense la bellesa ni l'elegància del floret és probable que hagués quedat diluït a la zona mitjana dels recents drames històrics.

A favor: La sinuosa elegància de l'esgrima.

En contra: Que ja hem vist la història que explica més de dues o tres vegades.