 |
|
SINOPSI Hollywood, anys 30. Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg) és un jove amb ganes de menjar-se el món. El seu desig, per sobre de tot, és dedicar-se a la interpretació. Per això, es trasllada de Nova York a Los Angeles amb la idea de fer-se un lloc en el món del cinema. Allà aprofita els contactes del seu oncle Phil Stern (Steve Carell), un ferotge i totpoderós magnat de la indústria cinematogràfica. Serà llavors quan conegui Vonnie (Kristen Stewart), la glamurosa secretària del seu parent, que mira amb escepticisme el fulgor de les estrelles. Sense poder evitar-ho, Bobby s'enamorarà perdudament de Vonnie, encara que el que no sap és que ella és també l'amant secreta del seu oncle. Tots tres protagonitzaran un triangle amorós d'incert resultat, amb fletxes i ruptures, mentides i desenganys, tot això amanit pel romàntic context del Hollywood dels anys 30, els locals de jazz, i també per la presència d'alguns gàngsters.(Sensacine.com) |
|
CRÍTICA La representació del fatalisme Ja no es fan pel·lícules així. I això, malgrat la seva puntualitat anual, converteix Woody Allen en un director únic i Cafè Society en una anomalia. Una raresa que, és de témer, potser no sigui compresa per una part del públic. Cada vegada més, Allen continua portant a l’extrem el seu concepte del cinema, el seu model de representació, amb recursos formals i narratius més personals, sobretot en el cinema que vivim. La seva última pel·lícula és una nova demostració de llibertat; també de transcendència a partir de la senzillesa, de complexitat des de l'absència d'afectació. [...] Cafè Society és una oda romàntica sobre els bells i els maleïts, sobre l'eròtica del triomf i el fracàs, sobre el fatalisme de l'amor. El relat de dos joves tristos que, davant la impossibilitat d'aconseguir el que es desitja, potser es conformin amb el que tenen, o amb el que els arriba. I això és immortal. L'absolutament únic és la manera com Allen ho explica. En el cinema d'avui (gairebé) ningú utilitza un narrador omniscient que, com el déu que tot ho sap, per fora i per dins, fins i tot subratlla actituds, subtextos i accions. I, per si quedés poc dubte, aquest narrador en off és el mateix Woody, amb el seu concepte de vida, amb la seva saviesa sobre les relacions [...]. El director novaiorquès aplica la seva llibertària metodologia cinematogràfica recuperant per a la unió entre seqüències l'ús de cortinetes, clàssiques en aquells anys trenta, tot i que només en les escenes de Los Angeles, com un acudit privat més, i, sobretot, accentua gairebé tota l’estona el fet que som davant, i aquesta és la paraula clau, una representació de la vida. [...] Pel·lícules com aquesta, en qu tot i que el seu interior sigui fins i tot cruel ("La vida és una comèdia escrita per un còmic sàdic"), hi ha un vel de meravellosa i inusual impostura de la imatge i del relat, amb més travellings i grans angulars que mai en el darrer cinema del geni. Alguna cosa en què potser hagi tingut a veure el mestre Vittorio Storaro, en el seu primer treball per a Woody al capdavant de la fotografia, i el primer en digital de tots dos. Una col·laboració que, en principi, no podia ser més perillosa en unir la meticulositat extrema del fotògraf i la espontaneïtat màxima del cineasta, però que llueix, tèbia i bella, com la llum de les espelmes en una de les millors seqüències. Segur que les múltiples referències a actors i directors del Hollywood de l'època, circumstancials i banals, es podrien haver treballat més; cert que no som davant d'una de les seves grans obres. Però anar per lliure amb una pel·lícula anual sent un octogenari, i acabar llegant, amb una cadència de mestre, dos històrics primers plans dels protagonistes filmats amb un lleuger travelling semicircular, i resumir amb un enlluernador encadenat el que és el fatalisme de l'amor, no està a l'abast de qualsevol. Javier Ocaña – El País
DIVENDRES 4 L'orchestre des aveugles, de Mohamed Mouftakir Et Romeo a epousé Juliette, de Hinde Boujemaa La familia chechena, de Martín Solá Un métier bien, de Farid Bentoumi Fusells o pintades. La lluita no violenta del poble sahrauí, de Jordi Oriola Folch El viento sabe que vuelvo a casa, de José Luis Torres Leiva Cómo funcionan casi todas las cosas, de Fernando Salem El enemigo, de Aldemar Matias Las elegidas, de David Pablos DISSABTE 5 Maquinaria panamericana, de Joaquin del Paso Alba, de Ana Cristina Barragán Viejo calavera, de Kiro Russo Clever, de Federico Borgia i Guillermo Madeiro Inhebek Hedi, de Mohamed Ben Attia Forushande (The salesman), d'Asghar Farhadi À peine j'ouvre les yeux, de Leyla Bouzid DIUMENGE 6 Eshtebak (Clash), de Mohamed Diab Ave Maria, de Basil Khalil Dégradé, de Arab Abunasser i Tarzan Abunasser Gulistan, Land of Roses, de Zaine Akyol Mañana a esta hora, de Lina Rodríguez Yo no soy de aquí, de Maite Alberdi i Giedre Zickyte Jonas e o Circo sem Lona, de Paula Gomes El acompañante, de Pavel Giroud DILLUNS 7 Ya tayr el tayer (The Idol), de Hany Abu-Assad May in the Summer, de Cherien Dabis Tánger Gool, de Juan Gautier Theeb, de Naji Abu Nowar El viento sabe que vuelvo a casa, de José Luis Torres Leiva Cómo funcionan casi todas las cosas, de Fernando Salem | |
CineBaix Joan Batllori, 21 08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona) 93 666 18 59 cinebaix@cinebaix.com Disseny web: