CRÍTICA

"Mai valdrà més de 100 dòlars a la setmana". Sense saber-ho encara, William Sistrom, executiu d'Universal el 1918, va canviar la història del cinema amb la seva resposta a un corretjós actor que havia pujat al seu despatx de l'estudi a demanar un augment. Aquella frase va llançar en tromba un animal de l'escena darrere d'una carrera coronada amb el sobrenom d’El hombre de las mil caras. L'original.

Aquesta no és l'única semblança entre Lon Chaney, una glòria del primer Hollywood, i Francisco Paesa, un pròfug de la justícia espanyola, sí, però també un artista de la prestidigitació social, el gran protagonista de la nova pel·lícula d'Alberto Rodríguez, el cineasta de més solvència del cinema espanyol actual, davant la seva revàlida després de l'èxit de La isla mínima [...]

Rodríguez tampoc no ho podia saber, però es va posar a fabular. Fabular amb una contenció impròpia de qualsevol pel·lícula d'espies, modulant-la cap a una trama de supervivents d'un sistema podrit. La història d'una fugida cap endavant en compàs d'espera (amb un quadre de Modigliani) obre el meló del nostre cinema polític. El que en queda. O el que ha hagut de seguir inventant-se Rodríguez, amb risc. Perquè, perduda per sempre la de per si escassa tradició del gènere, aquest aire del nou cinema espanyol i els seus últims recels de la Transició, Rodríguez ha hagut de reinventar un estil per acostar-se a uns fets. Aquí no hi ha explosions, ni salts, i les persecucions són amb la mirada. Tampoc dolents maniqueus del franquisme com a El Lobo i GAL. Ni tan sols tenim gran literatura sobre el tema: a Espanya, les novel·les de John le Carré han estat algunes primeres pàgines dels diaris. Una faula, en conclusió, basada en fets publicats, com si veiéssim El factor humano o El topo, però al ritme de les columnes de la premsa castissa. Remenant-ho bé, Rodríguez eleva el thriller polític espanyol a un altre nivell: un estadi inèdit en el nostre cinema, amb estil i aroma propis. Un thriller d'espies en despatxos, un drama polític amb enigmes d'agents secrets. I un Eduard Fernández imponent. Sublim: mai sabem què passa per aquest cap, encara que creiem intuir-ho, tot i que el setge s'estrenyi fins a la seva coroneta, com Michael Mann amb Russell Crowe a El dilema. La càmera contraposa els espais amb l'aclaparament dels plans curts del seu protagonista, que el col·loca en una altra dimensió que a la resta de personatges: el barrut simpàtic de Coronado (més solt que mai) i l'histrió nerviós de Carlos Santos amb Roldán, el personatge més arriscat, el que tots creiem conèixer.

I en aquests llimbs, de la mà de Fernández, pedra de toc de tot aquest enginy sec com una pedrada, s'obre una nova tessitura. Com Lon Chaney i els seus personatges, aparentment malvats, impredictibles, el nou home de les mil cares també busca una reacció d'empatia en el públic. El seu aire de mort vivent l'empara. Igual que la seva posada en qüestió de tot el sistema des de dins. La solució trobada per Alberto Rodríguez a l'enigma del nostre cinema polític confirma la sentència.

Pel·lícula d'espies sense carreres, thriller des de la contenció. Alberto Rodríguez converteix el cinema polític espanyol en un convincent gènere de morts vivents.