CRÍTICA

Isabelle Huppert té futur

De què va?: Nathalie és professora de filosofia en un institut. Ronda els seixanta, però està més activa que mai. La seva mare maniacodepressiva la tortura amb les seves trucades nocturnes i no sap que el seu marit l'enganya. D'un dia per l'altre, es troba més sola que la una, i amb tot per fer.

I què tal?: Superada l'ensopegada d’Edén, Mia Hansen-Love dibuixa un preciós retrat femení, eludint els tòpics associats a la crisi de l'edat madura. Cada vegada que Nathalie està a punt de plorar o enfonsar-se, la directora d’El padre de mis hijos talla a una altra seqüència per desdramatitzar el seu dolor, però sempre troba una fórmula perquè siguem conscients del que pateix. La pel·lícula, que també confronta Nathalie (portentosa Huppert) amb la generació dels que van ser els seus alumnes, posant sobre la taula el debat entre la necessitat de teoritzar la revolució i la urgència de dur-la a terme, sempre està en moviment, com el cap de la seva protagonista. No és gaire habitual que un film estigui tan preocupat per buscar una correspondència entre l'ebullició de les idees i l'acció en l'esfera privada, i a través d'aquesta correspondència ens parli de la psicologia d'un personatge amb el qual és impossible no empatitzar.