CRÍTICA

La curiositat mata el gat

Amb més de cinc milions d'exemplars venuts en sis mesos i amb una permanència de 20 setmanes a la llista dels llibres més venuts del New York Times, La chica del tren, de la britànica Paula Hawkins, es va convertir en un best seller del qual tothom parlava el 2015. Tan sols un any després, aquesta història de misteri amanida de falses aparences i baixes passions, ja ha estat transformada en aquesta pel·lícula que els fans de la novel·la anhelaven, seguint els passos d'un altre il·lustre èxit literari com Perdida , de Gillian Flynn, sobre el qual David Fincher va construir un dels thrillers més suggestius dels últims anys. Tate Taylor, que ja va portar a la pantalla (amb gran encert) Criades y señoras (2011), és el responsable de gestionar aquest circ de diverses pistes que és l'obra de Hawkins, tractant de mantenir-s’hi fidel, tot i traslladar l'acció de Londres a Nova York. Un canvi d'escenari que, per descomptat, poc afecta el gens condescendent retrat d'una fauna de personatges amb moltes arestes, carregats de conflictes interns i, en alguns dels casos, presos d'aquesta doble moral que va fer tan controvertida l'Amy de Perdida . La chica del tren és Rachel, una dona sumida en una profunda depressió després d'haver estat abandonada pel seu espòs, que ofega les penes en la beguda mentre practica, diàriament, un joc de connotacions tan masoquistes com el de tafanejar des de la finestreta d'un tren la nova vida del seu ex amb la seva actual dona i fills a la casa que abans va ser la seva llar.

No s'atura aquí la seva afició voyeur, ja que també s'ha fixat en un jove i apassionat matrimoni d'una casa veïna, transfigurat al cap de Rachel en la representació de la felicitat i vida perfecta que busca per a si mateixa. A mesura que avancen els minuts, el protagonisme de la història comença a repartir-se entre les tres dones del relat, presentant-nos l'Anna, la que va ser amant del marit de Rachel i ara ocupa el seu lloc com a dona fràgil i abnegada, atabalada per les contínues trucades telefòniques amb què la seva antecessora continua tractant de cridar l'atenció; i Megan, la jove i explosiva veïna que, casualment, treballa com a mainadera tenint cura dels petits de l'Anna, tot i no sentir cap tipus d'empatia pels nens. El que comença com un drama amb tots els ingredients del millor serial tipus Melrose Place (matrimonis amb secrets, pulsions sexuals creuades, addiccions, traumes del passat, mentides) aviat fa un cop de volant cap al thriller, des de l'instant en què Megan desapareix de manera misteriosa, deixant Rachel com a única testimoni del que va passar aquell dia, tot i estar afectada de serioses llacunes de memòria, fruit del seu estat d'embriaguesa. El guió d'Erin Cressida Wilson, sostingut sobre una estructura narrativa una mica complexa, amb proliferació de successius flashbacks, constants salts en les línies temporals i encreuaments de diferents punts de vista de les tres protagonistes -s’alternen el paper de narradores amb certa perícia-, pot resultar, per moments, esgotador per al seguiment de la trama, però també aconsegueix camuflar una història que, explicada de forma lineal, no dista massa de la de qualsevol telefilm de sobretaula de nivell mitjà.