CRÍTICA

‘Frantz’: mirall de penes i voràgines

VENÈCIA 2016: François Ozon signa una cinta sublim, d'un mestratge extraordinari, amb un guió molt treballat i protagonitzada brillantment per Paula Beer i Pierre Niney

"Som pares que beuen per la mort dels seus fills". És la primavera de 1919; al petit i tranquil poble alemany de Quedlinburg sona en sordina la coda de la derrota davant els francesos a la Primera Guerra Mundial, i els vilatans són turmentats per la humiliació nacional, els desitjos latents de venjança i la pena inconsolable per la pèrdua d'éssers estimats. Tal és l'ambientació històrica triada per François Ozon per teixir, amb una habilitat formidable i un rotund mestratge cinematogràfic, un melodrama subtil i novel·lesc que juga virtuosament amb la percepció de la realitat, vista com a través d'un mirall, a través de mentides i il·lusions. Aventurant-se, per segona vegada en tota la seva carrera de 16 llargmetratges, al territori del cinema d'època (la seva primera incursió va ser Angel, el 2007), el realitzador francès arriba amb Frantz, presentada en competició al 73è Festival de Venècia, un nou cim de la seva maduresa com a cineasta.

Inicialment motivada per qüestions escenogràfiques i de pressupost, l'aposta pel blanc i negre és un veritable encert, ja que el director inscriu així el seu film en la línia dels grans clàssics (Frantz és una adaptació lliure de Remordimiento, d’Erns Lubitsch, que alhora va adaptar una obra de Maurici Rostand), esquitxant-la a més d'algunes sorprenents i belles seqüències en color (lligades a records o instants de felicitat, que entren en oposició amb l'ambient lúgubre). La distància creada per la monocromia predominant entra en perfecta harmonia amb el context de la trama, aquest clima ominós de la postguerra primerenca en què cada família plora els seus morts, en què els mutilats turmenten els dos països, devastats després de la carnisseria de la guerra, en què els supervivents miren de reprendre les seves vides, ja per sempre clafides pels remordiments i els malsons, la culpa i la rancúnia, l'odi encara acèrrim cap a l'enemic ("cada francès és l'assassí del meu fill").

Però enmig d'aquesta atmosfera ombrívola i tan ben plasmada, Ozon es centra en una jove innocent, una promesa convertida en vídua prematura. "Qui ha posat flors a la tomba de Frantz?", es pregunta Anna (Paula Beer, tota una revelació), l'existència de la qual es va aturar quan va morir l'home amb qui anava a casar-se ("no vull oblidar-lo", "no tinc forces per ballar"). Acollida pels pares del difunt, que també estan destrossats per la mort del seu fill i idealitzen la seva memòria, Anna assisteix a l'aparició en les seves vides d'Adrien (un subtil Pierre Niney), soldat francès que va conèixer a Frantz abans de la guerra ("com podria oblidar-lo?") i que comparteix els seus records amb la família del mort, alleujant les seves ferides i despertant sentiments al cor d'Anna, però provocant la ira dels nacionalistes del poble. Aquests esdeveniments suposaran també per a la jove el traspàs del mirall de les aparences; Anna acaba decidint-se a creuar a l'altra banda de la frontera per buscar el turmentat Adrien, que ha tornat a França.[...] El film marca un nou cim de genialitat per al realitzador, i fascinarà cinèfils de tot el món, començant pel públic dels grans festivals -i Frantz ha començat la seva trajectòria amb força, perquè ja ha estat seleccionada en totes les mostres principals de la rentrée: Venècia, Telluride, Toronto i Sant Sebastià-.

[...]