CRÍTICA

‘El ciudadano ilustre’: ningú és profeta a casa seva

Un escriptor argentí establert a Espanya que torna al seu lloc procedència després de guanyar el premi Nobel protagonitza la novetat de Mariano Cohn i Gastón Duprat

El cinema llatinoamericà torna a la competició del Festival Internacional de Cinema de Venècia després d'emportar-se els Lleons d'Or i de Plata en l'última edició (la veneçolana Desde allá i l'argentina El clan). Aquest any [2016], opten a premi en la competició oficial les xilenes El Cristo ciego i Jackie, així dues coproduccions llatinoamericanes amb Europa: la mexicana La región salvaje i la pel·lícula que ens ocupa, l'argentina El ciudadano ilustre, del duo que des de fa anys formen Mariano Cohn i Gastón Duprat.

El ciudadano ilustre a què fa referència el títol és Daniel Mantovani, oriünd de la petita localitat rural de Salas (Argentina). Mantovani viu en una mansió envoltat de llibres, tecnologia i mobles de disseny donant llargues als seus editors quan li pregunten si està escrivint alguna cosa nova i rebutjant invitacions a activitats i esdeveniments poc després de guanyar el premi que més pot agermanar-lo amb el sistema: el Nobel de literatura. L'obra novel·lística de Mantovani té la peculiaritat d'estar ambientada i d'inspirar-se en habitants de Salas, tot i que fa més de tres dècades que el literat no torna al poble on va créixer. Això canviarà el dia que rebi la invitació de l'alcalde per nomenar-lo ciutadà il·lustre.

Per a la seva tornada triomfal a la llar dels seus records, Mantovani es desproveeix de tot el protocol habitual. Això dóna peu a un gran nombre d'escenes grotesques que dóna compte del desfasament abismal entre l'escriptor urbanita, conreat, refinat i loquaç i els vilatans humils, ignorants, rudes i pràctics. El programa d'activitats de Mantovani a Salas suposa un bany tant de realitat per a l'escriptor com de rialles per a l'espectador. No obstant això, el que s'endevinava com una comèdia negra vira cap al drama primer i la tragèdia després: sota l'etiqueta del premi Nobel s'amaga un vell amic, un antic alumne, una recordada parella... i sota els aplaudiments dels conciutadans habiten éssers de carn, ós i poca lletra que no sempre comprenen que un dels seus els abandonés i aconseguís la glòria retratant-los asprament en les seves novel·les.

Els directors aconsegueixen sostenir gairebé miraculosament aquest còctel artístic sobre les espatlles d'un Óscar Martínez tan malenconiós com enginyós que treu tot el partit possible als discursos que li ofereix i deliris que li llença el guió, concebut com una paràbola, fet i fet, en més d'un sentit; i, tot i la pretensiositat que cal deduir de la superficialitat i la pirotècnia de les seves reflexions i les seves bromes, el conjunt resulta d'allò més entretingut, com van demostrar els aplaudiments que va arrencar en la sessió de premsa.