LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS: LA LA LAND

Títol original: La La Land Direcció i guió: Damien Chazelle País: EUA Durada: 127 min Any: 2016 Gènere: Musical, romanç Interpretació: Ryan Gosling, Emma Stone, John Legend, Rosemarie De Witt, J.K. Simmons, Finn Wittrock, Sonoya Mizuno, Jessica Rothe, Jason Fuchs, Callie Hernandez, Trevor Lissauer, Phillip E. Walker, Hemky Madera, Kaye L. Morris Música: Justin Hurwitz Fotografia: Linus Sandgren Distribuïdora: Universal Pictures Estrena a Espanya: 13/01/2017

Apta per a tots els públics

Doblada en castellà

SINOPSI

La pel·lícula comença com tot a Los Angeles: a l'autopista. Aquí és on en Sebastian coneix la Mia, gràcies a un desdenyós clàxon enmig d'un embús, que reflecteix a la perfecció l'estancament de les seves respectives vides. Tots dos estan centrats en les esperances habituals que ofereix la ciutat. En Sebastian intenta convèncer la gent en ple segle XXI que els agradi el jazz tradicional i la Mia només vol acabar per una vegada una prova de càsting sense que la interrompin amb un "gràcies per venir". Cap dels dos espera que la seva inesperada trobada els porti per un camí que mai haurien pogut recórrer sols.

(Labutaca.net)

CRÍTICA

La La Land’, estètica brillant, lirisme creïble

Després d'un brillant preludi arriba una història d'amor ben explicada, juganera i càlida durant molta estona

No existeix la tebiesa entre la cinefília quan es refereixen al gènere musical. O senten un amor incondicional cap a l'expressió dels sentiments mitjançant el ball, les cançons i la música o els provoca una notable mandra i fins i tot animadversió. Mai ha estat el meu gènere favorit i hi ha èpoques en què va gaudir de molt promocionada esplendor a Hollywood que em resulten carregoses. D'acord amb algunes evidències: és fantàstic veure ballar el dandi Fred Astaire, quines cames tan meravelloses les de la sensual Cyd Charisse, i com no emocionar-se assistint a la inigualable explosió d'alegria de l'enamorat Gene Kelly cantant i dansant sota la pluja. També em diverteix molt La leyenda de la ciudad sin nombre i sento la proximitat de la llàgrima i emoció duradora cada vegada que aquest borratxo sense estrella que l'empari, aquest personatge tragicòmic que interpreta commovedorament el gran Lee Marvin, xiuxiueja amb veu aiguardentosa i expressió desolada l'estat de la seva ànima a la bonica Estrella errante, o constatar l'audàcia, la sordidesa i la intel·ligència de Pennies from heaven, el musical més tràgic i injustament maleït de la història del cinema.

Encara que Whiplash, anterior pel·lícula del director Damien Chazelle, que explicava la tortuosa relació entre un despòtic professor de jazz i un alumne que pretén ser bateria, tingués un punt original i pertorbador, tampoc em moro d'ànsia per veure el seu musical La ciudad de las estrellas. També m'han explicat que li han concedit infinits Globus d'Or i que la crítica se n'ha gloriejat, raons molt insuficients perquè m'acosti amb alegria a un musical.
La primera i espectacular seqüència aconsegueix que m'oblidi dels meus prejudicis. Es produeix una explosió de vitalitat terapèutica, càntics i balls tan contagiosos com admirablement filmats entre els atabalats conductors que s'ajunten en l'embús matinal en una autovia de circumval·lació que envolta Los Angeles. És el brillant preludi a una història d'amor ben explicada, juganera i càlida durant molta estona, finalment trista (cal tenir coratge i determinació per aconseguir que Hollywood et permeti un desenllaç amarg en una pel·lícula musical), d'un romanticisme creïble, gens embafador.

Els personatges no són un prodigi d'originalitat. Ella, una fatigada aspirant a actriu que ja no suporta més el rebuig, les inservibles proves, els dubtes sobre el propi talent, a punt de llançar la tovallola. Ell, un pianista de jazz que es rebel·la contra el fet que aquesta encisadora música està agonitzant i que ha de corrompre's o banalitzar-se per aconseguir noves audiències, obsessionat per crear un temple en el qual sobrevisqui l'esperit de Bill Evans, de Monk, de l'art que van alimentar els clàssics.

L'arrencada i l'oníric tancament són antològics. Al seu costat el centre decau, ja he estat testimoni altres vegades d'històries similars, però també és audible i visible. Hi ha múltiples homenatges, incloent-n’hi un d'allargat a l'insuportable James Dean a Rebelde sin causa. Ryan Gosling, l'home que les enamora totes, especialista en caigudes d'ulls i coqueteria casual, actor que em carrega una mica (excepte a Drive), atorga credibilitat i encant al seu personatge. Emma Stone no és maca, però sí bona actriu. I pot ser sexi. I a més, canten i ballen tots dos més que acceptablement. Als actors i actrius nord-americans de tota la vida, els directors els poden demanar el que vulguin. Segur que ho fan bé.

Carlos Boyero – Cultura.elpais.com

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: