|
|
CRÍTICA
Un gran ‘western’ social
‘Comanchería’ parla sense dogmatismes de desnonaments i de pobresa a la manera en què les pel·lícules de l'oest ensenyaven llei i desig
El western americà, a més de territori de conquesta, de mite per descobrir i de crida a l'aventura èpica, sempre va tenir molt de retrat i de metàfora social, de lluita entre la llei i el desig, entre el poder i la glòria, d’antiheroisme rebel·lat, de combat entre el proscrit i l'ordre econòmic establert. Quantes seqüències de robatoris de bancs vam veure en pel·lícules de l'Oest clàssiques i crepusculars, i potser no ens vam adonar que aquelles oficines de diners eren les mateixes d'avui dia, les de les preferents, els desnonaments, les injustícies i una certa befa. Gent com Sam Peckinpah i Robert Altman ho sabien bé; com també David Mackenzie, des de la direcció, i Taylor Sheridan, des del guió, autors d'una de les pel·lícules més sorprenents dels últims anys, el western contemporani Comanchería, visió rebel i, en el fons, profundament ètica, de la política i la societat americana de l'era en la qual Trump ens ha sorprès de ple.
Amb tot just dos guions, aquesta Comanchería i la també excel·lent Sicario (Denis Villeneuve, 2015), Sheridan s'ha convertit en un dels grans escriptors de Hollywood a seguir, analista de l'aquí i l'ara del seu país partint d'un precís classicisme narratiu que desemboca en una rotunda modernitat. Sense necessitat de pronunciar la paraula, i sense fer la xerrada reivindicativa de traç dogmàtic, es parla de desnonaments, de pobresa, de passar-les de tots colors i de poblats de merda; de cambreres que treballen de sol a sol per unes propines que amb prou feines arriben per pagar lloguer, col·legis i metge; que et donin hòsties des de nen, de la mala educació, del llegat de violència, d'estar fins als nassos, de ser imperfecte i no un sant, de la conversió en la delinqüència, que la societat ho provoca, que ha arribat l'hora de la rebel·lió. I no precisament silenciosa.
Els dos germans que interpreten amb coratge i talent infinits Chris Pine i Ben Foster, i l'home de llei al qual dóna vida el meravellós Jeff Bridges, són gent d'avui, filmats per Mackenzie amb rotunditat i feresa visual. És l'Amèrica a la qual va apel·lar Trump, la que es va agafar al seu nou president perquè no creia veure un altre agafador millor. És l'Amèrica blanca, la de mestissos i mexicans menyspreats i insultats. Si Trump va enganyar la meitat i uns quants més ho anirà dient el temps. Però Comanchería no enganya. És cinema majúscul sobre recompenses: econòmiques i, encara millor, morals.
Javier Ocaña – cultura.elpais.com |