CRÍTICA

Aquest excel·lent documental mostra els turistes que viatgen a l'Àfrica per caçar animals

Safari és la pel·lícula que mostra el que hi ha darrere de la foto de Victoria Vanucci, Matías Garfunkel i el lleó. En aquest estremidor documental, inclòs en la secció Autors [del Festival de Mar del Plata], l'austríac Ulrich Seidl segueix les aventures d'un grup de turistes europeus en un lodge de Namíbia concebut perquè els visitants surtin en camionetes descapotables, armats amb els seus moderns rifles, a matar animals salvatges. I ho fa sense narració en off, només mitjançant les imatges i els testimonis dels caçadors, en un to sec, asèptic, que no fa més que augmentar l'horror del quadre.

Qui paga per caçar, després fer-se fotos amb els cadàvers i emportar-se de souvenir el cap de les seves víctimes? Gent normal i corrent. Mentre pren el sol, una parella de jubilats mirà un catàleg i comenta els preus de cadascuna de les preses: nyu, 750 euros; impala, 350 euros; búfal, mil euros. Dos homes, també jubilats, s'asseuen en una precària cabana camuflada enmig de la sabana a prendre cervesa, escodrinyar amb prismàtics i, arribat el cas, disparar a través de les ranures dissenyades per a tal fi. Una família sencera -mare, pare, filla i fill adolescents- surt a la recerca de les bèsties.

Fins que les troben. És un enfrontament desigual: els caçadors tenen armes amb mires telescòpiques, i en molts casos els animals, ubicats a més de cent metres, no s'adonen de la seva presència fins que escolten -o senten- el tret. Excitats, els caçadors segueixen la "suor" -així anomenen el rastre de sang- fins que troben la bestiola, morta o agonitzant. Llavors, els turistes festegen, s'abracen, es besen i es disposen a preparar el cadàver per a la foto. Llancen una mica de terra al morro de la zebra, o netegen les banyes de l'impala, o sostenen ben alt el coll de la girafa. Clic, i són aquí, immortalitzats amb somriures com les de Vanucci o el rei Joan Carles.

Cap d’ells sent escrúpols. Una dona argumenta que estan ajudant els animals, majoritàriament "vells o malalts". Expliquen l'adrenalina i l'emoció que senten quan estan a punt de disparar. Comenten quin animal els va agradar o els agradaria especialment matar, quina marca d'arma prefereixen. "M'agradaria que cacessis un nyu, així no et quedaràs amb la frustració de l'última vegada", li diu una mare a la filla. Tots parlen asseguts en salons decorats amb caps d'animals a les parets.

Un home explica els beneficis econòmics de l'activitat "per als països en vies de desenvolupament": un caçador gasta en una setmana el que un turista comú en dos mesos. A Paraíso: Amor, la primera entrega de la seva gran trilogia de ficció Paraíso, Seidl ja havia retratat l'explotació -en aquest cas, sexual- dels negres pels blancs. Aquí els empleats negres són els encarregats d'ajudar a detectar els animals, fer les fotos, carregar les preses i, sobretot, d’escorxar, eviscerar i desmembrar els cadàvers (en escenes no aptes per a vegetarians). Ells, i alguns animals semidomèstics, s'alimenten d'aquestes restes.

L'amo del lodge és un europeu blanc, com els seus clients. "Per què he d'explicar per què a vegades mato animals?", pregunta. I reflexiona: "Hem d'entendre que, per l'acció de l'home, la Natura va deixar d'existir. El problema és la superpoblació. Som innecessaris i si desapareguéssim, el món estaria millor ".