LA IDEA DE UN LAGO

Direcció: Milagros Mumenthaler Guió: Milagros Mumenthaler (poema: Guadalupe Gaona) Països: Suïssa, Argentina Durada: 82 min Any: 2016 Gènere: Drama Interpretació: Carla Crespo, Rosario Bléfari, Malena Moiron, Juan Barberini, Juan Greppi, Joaquín Pok Fotografia: Gabriel Sandru Distribuïdora: Numax Estrena a Espanya: 7/4/2017

Apta per a tots els públics

Versió original en castellà

SINOPSI
Inés és una fotògrafa que està passant un moment difícil en la seva vida així que, a mode de teràpia, decideix reunir en un llibre poemes personals i fotografies. A mesura que va agrupant totes aquestes imatges, la jove explora el seu passat i reflexiona sobre la relació que tenia amb la seva mare i el seu germà, la desaparició del seu pare el 1977 durant la dictadura i la importància que va tenir per a ella la casa d'estiu que tenien al sud.

(Sensacine.com)

CRÍTICA

La idea de un lago’ de Milagros Mumenthaler evoca una casa d'estiu familiar i un pare desaparegut per abordar els vincles entre afecte, memòria i representació.
Qualificació: excel·lent

 

Al contrari del que pot suggerir la sinopsi, el segon llargmetratge de Milagros Mumenthaler no és tant un film sobre una desaparició com un film sobre aparicions. Inés (Carla Crespo) prepara un llibre de fotografies sobre el llac patagó on estiuejava sempre la seva família i on va ser feta l'única foto amb el seu pare quan ella era petita, poc abans que ell desaparegués en la dictadura (idea presa del llibre original Pozo de aire de Guadalupe Gaona). Alhora, Inés està embarassada en el context d'una relació incerta, i aquest doble naixement (del llibre d'imatges i del nadó que promet continuar la família) obre inevitablement la mirada al passat, a aquest llac que és també infància i història i arxiu fílmic i pare i naturalesa: el llac és una totalitat, i com a tal només es pot abordar a través de fragments, impressions i edicions.

Per això La idea de un lago fa literals les obertures poètiques, naturalistes i arquitectòniques de Abrir puertas y ventanas, el primer film de Mumenthaler, com una temptativa d'esgotar el seu lloc patagó. Seran les posades en abisme encadenades en un subtil joc de contrapunts les que faran avançar La idea de un lago, en la seva dimensió més notòria a partir de salts entre passat i present. Però també s'hi alternen registres analògics i digitals; ficció i realitat (la directora va incloure elements personals en el film); màgia i ciència (la sang extreta dels dits amb la qual els nens juguen a un ritual fantàstic esdevé l'acte d'antropologia forense per identificar la identitat del pare); recitats narratius davant de càmera i representació actuada de les vivències familiars; càmera fixa i en moviment; realisme i surrealisme (l'escena en què la Inés nena, una commovedora Malena Moirón, assaja una coreografia aquàtica amb els parabrises del flotant Renault R4 que conduïa el seu pare és d'una poètica meravellosament arriscada i alhora precisa, sense retòrica, to clau que es manté en tot el film).

Així i tot Mumenthaler recorre a la narració naturalista com a eix, el punt de partida constant per fer lliscar els seus delicats desbordaments i contrastos visuals: els jocs de miralls de La idea de un lago no són infinits, no suren en el buit sinó que confien en la contenció domèstica i humana d'interiors artificials i exteriors naturals: darrere hi ha el llaç amb Abrir puertas y ventanas . Els breus diàlegs i trobades entre Inés i la seva mare (Rosario Bléfari), el seu germà Tomás (Juan Greppi) i el seu xicot Pablo (Juan Barberini), que imposen el drama de l'absència parental angoixant i de l’imminent naixement en una relació en crisi, són la base de La idea de un lago; si bé són els elements en principi estranys a la pel·lícula i a la seva possible tradició temàtica i estètica el que la fan especial.

Tractat secret sobre la manera en què l'afecte s'enllaça amb la tecnologia i les formes de representació (i de com la ideologia muta de la política a la metafísica), La idea de un lago evita la mera dissecció cerebral amb què amenaça el seu títol en entregar un parell de moments memorables: la nena que entela la càmera que la filma al llac, Inés fent zoom en els incopsables píxels de l’entranyable foto amb el seu pare mentre xateja amb la seva mare, una branca que cau sola al bosc, un conjunt de llanternes nocturnes que es transformen en pura abstracció i l'epifania fantasmagòrica d'un pare gronxant la seva nena en la foscor: una evocació del cinema i els seus espectres òptics i sonors, aquest abisme que de tant en tant torna la mirada.

Javier Mattio – Vos.lavoz.com.ar

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: