LOCAS DE ALEGRÍA

Títol original: La pazza gioia Direcció: Paolo Virzì Guió: Francesca Archibugi, Paolo Virzì País: Itàlia Durada: 116 min Any: 2016 Gènere: Comèdia dramàtica Interpretació: Valeria Bruni Tedeschi, Micaela Ramazzotti, Anna Galiena, Valentina Carnelutti, Elena Lietti, Tommaso Ragno, Bob Messini, Carlotta Brentan, Francesca Della Ragione, Roberto Rondelli Música: Carlo Virzì Fotografia: Vladan Radovic Distribuïdora: Caramel Films Estrena a Espanya: 17/03/2017

No recomanada per a menors de 16 anys

Doblada en castellà

SINOPSI

Beatrice (Valeria Bruni Tedeschi) és una comtessa xerraire i milionària que està convençuda trobar-se entre els cercles íntims dels líders polítics mundials. Per la seva banda Donatella (Micaella Ramazzotti) és una jove tatuada, vulnerable i introvertida, envoltada del seu propi halo de misteri. Totes dues són pacients de Villabiondi, una delirant institució psiquiàtrica.

(Filmaffinity.com)

CRÍTICA

Una sonada memorable

En aquesta estupenda pel·lícula de Paolo Virzì, la interpretació grandiosa és la de la volcànica Valeria Bruni Tedeschi

Abans rebien el temible nom de manicomis. Ara la titulació és més acadèmica. Es diuen clíniques de rehabilitació. Alguns dels seus habitants es rehabiliten provisionalment o duradorament. Abandonen les seves addiccions, se senten menys sols, expulsen o adormen els monstres que assetjaven el seu cervell i el seu cor, reuneixen forces per poder sobreviure millor o pitjor en el món exterior, s'integren en la normalitat. D’altres retornen al que els destruïa, o romandran penjats dels seus fantasmes, perduts en els seus volcans íntims fins al final.

Recordo pel·lícules inquietants que transcorren en territoris tan ingrats. Samuel Fuller començava la febril i impressionant Corredor sin retorno amb aquesta frase d'Èsquil: "A qui els déus volen destruir primer el tornen boig". Milos Forman mostrava la fugaç i vitalista rebel·lió dels sonats contra el sistema i la seva implacable derrota a Alguien voló sobre el nido del cuco. Rossen extreia un lirisme malaltís en l'última pel·lícula que va rodar, la malaltissa i fascinant Lilith. Scorsese va retratar els habitants de les tenebres en la pertorbadora encara que també fallida Shutter Island. En el cinema espanyol recordo la notable La guerra de los locos, en què Manolo Matji situava un grup de malalts mentals enmig de la Guerra Civil.

El director italià Paolo Virzì situa el seu manicomi en una antiga casa nobiliària de la bonica Toscana. La seva pel·lícula es titula Locas de alegría. I les seves dues protagonistes ho són a vegades, però també estan boges de desesperació, acorralament, soledat, pèrdua, por. Una d'elles és un cicló, esgotadora, tragicòmica, un volcà de verborrea, sempre accelerada, aristòcrata en la ruïna tot i que classista, finalment, assumint la seva baixada i el seu desemparament. L'altra va perdre el que més estimava, està desolada, però es deixarà enganxar per la seva companya en una fugida vertiginosa cap a enlloc. És molt tràgic el que explica Virzì, però ho fa amb gràcia esperpèntica, amb tendresa continguda, fugint de la sensibleria en situacions que es presten a això. L'esquizofrènia, la bipolaritat, la psicosi, poden ser aterridores, però ell se les enginya per fer-nos riure o somriure amb l'absurd viatge de les seves tronades, les visites als seus desequilibrats familiars, la necessitat de buscar-se el pa donant garrotades jocoses. També ofereix la possibilitat que ens assalti una llàgrima furtiva en el seu emotiu final. És una pel·lícula bonica, vital, imaginativa, punyent, alegre i trista.

Hi ha personatges secundaris molt saborosos, però el resultat final està en funció del que ofereixin les dues protagonistes, sempre en pla. Micaela Ramazzotti, bonica, plena de tatuatges, és creïble en el seu atribolament, el seu silenci, la seva por, el buit que provoca l'abstinència, el sentit de culpa. Però la interpretació veritablement grandiosa és la d'aquesta senyora volcànica i maca, sexy, desprenent classe i formidable actriu anomenada Valeria Bruni Tedeschi. El seu personatge és d'una intensitat que podria atacar els nervis, però és impossible que et desentenguis d'ella en cap moment. Et diverteix i també la compadeixes. No sabem què passarà amb totes dues. Dubto que recuperin el seny, suposant que alguna vegada en tinguessin, però sospito que l’afecte mutu que s'atorguen durarà. El preciós pla final i el somriure que apareix en els seus rostres ho fan presagiar.


Carlos Boyero – Cultura.elpais.com

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com