CRÍTICA

‘La alta sociedad’: destí i disfressa

Canes 2016: Descrivint la lluita de classes des del punt de vista de la tragicomèdia i la burlesca, Bruno Dumont signa una obra genial

"No té sentit!", "És pura demència!" El gir de 180° cap a la tragicomèdia que va començar la minisèrie El pequeño Quinquin en la carrera de Bruno Dumont, antany admirat a través de pel·lícules en les quals expressava sobretot la inclinació austera i fosca de la seva filosofia, ha arribat a bon port amb l'extraordinària La alta sociedad, en competició en el 69è Festival de Canes: a una dimensió absolutament fora de sèrie en el panorama del cinema mundial.

Una pel·lícula d'època ambientada a l'any 1910, una història d'amor fulgurant, una investigació policial (el misteri es revela immediatament) i retrats en un mirall deformador de dues classes socials antagonistes i que estan separades per tot excepte per la badia de Slack, al nord de França. El director es fa càrrec amb el seu talent contemplatiu dels misteris de l'ésser humà d'una multitud de disfresses, cobrint-ho tot d'una capa de burlesca extremista que el porta a la gran tradició del cinema mut i els seus avatars. Un vol cap a l'excés que ofereix una originalitat alhora subtil i delirant als seus habituals qüestionaments metafísics, convertit en imatges per un gran cineasta ja en plena maduresa, capaç de dominar amb elegància i sobrietat tots els riscos inherents a una obra tan insòlita en l'univers actual de la uniformització del qual intenten escapar els grans artistes.

Obrint per primera vegada el seu cinema a un trio d’estrelles franceses alhora (Fabrice Luchini, Juliette Binoche i Valeria Bruni Tedeschi, tots excepcionals en la desmesura de les seves interpretacions), Bruno Dumont juga amb delit (i una mica de perversitat) amb la idea fer-los encarnar els membres de la família Van Peteghem, rics burgesos descrits com "preciosos ridículs", d'estiueig a la seva mansió d'estil egipci, Le Typhonium. Davant d'ells, un panorama d'una naturalesa bruta amb una bellesa per treure-li a un la respiració, amb dunes que es despleguen fins a la mar, allà al fons, i platges i penya-segats, un decorat cap a on Dumont desplaça els seus personatges amb el sentit magistral i depurat de composició pel qual és conegut. I és, efectivament, a les roques on comença la pel·lícula, amb la família Beaufort, el pare (de malnom "El eterno" ja que salva la gent amenaçada a la mar), la mare i quatre fills (el més gran és Ma Loute, interpretat per Brandon Laviéville): pescadors que treballen dur amb la seva petita carreta mentre que al seu costat passa el cotxe dels Van Peteghem, que entren en èxtasi amb el paisatge i els seus pintorescos habitants ("sublim!", "diví!"). Dos mons que no es creuen entre si en el dia a dia excepte quan els rics paguen els pobres perquè remin per ells en una travessia en barca per la badia. Però hi ha de sobte un enamorament sobtat entre l’andrògina Billie Van Peteghem (Raph), un adolescent que juga a ser una noia, i Ma Loute, que té altres coses de què ocupar-se, ja que mata estiuejants per al seu pare, que després es menjaran en família (no oblidem que tots els actors que donen vida als Beaufort són no professionals). Un canibalisme que no passa desapercebut, ja que les desaparicions s'encadenen... Una cosa que desemboca a l'entrada en escena d'un duo de policies: l’entrat en carns Machin i el lacònic Malfoy, les investigacions dels quals són dignes del Gordo y el Flaco, vistos per l'audaç Dumont, que es diverteix amb un sorprenent rigor amb caricatures desenfrenades (com també ho són la minyona, el capellà, els gendarmes), d'una comicitat i inventiva irresistible, que camufla un discurs social molt mordaç sobre el terreny del capitalisme consanguini i els seus vicis amagats [...]. Aconseguir fer riure i reflexionar alhora és un magnífic objectiu.