CRÍTICA
‘You're Ugly Too’: Una història emotiva i subtil
BERLÍN 2015: L'òpera prima del director irlandès Mark Noonan s'acosta a la pèrdua, l'amor i l'esperança
L'òpera prima del director i escriptor irlandès Mark Noonan titulada You're Ugly Too s'ha estrenat mundialment a la secció Generation Kplus de la Berlinale. La pel·lícula aborda una temàtica molt emotiva de forma moderada i subtil; combinant els sentiments positius i negatius, les virtuts i els defectes dels seus convincents personatges amb un encertat teló de fons visual proporcionat pels paisatges de la regió de les Midlands irlandeses.
Sis setmanes després de perdre la seva mare i després de la mort del seu pare fa dos anys, la nena d'onze anys Stacey (Lauren Kinsella) haurà de fer front a una adolescència en llars d'acollida, tret que concedeixin la llibertat condicional anticipada al seu oncle Will (Aidan Gillen, conegut pel seu paper a Juego de Tronos) per sortir de la presó i poder tenir cura d'ella.
En allunyar-se de Dublín, tots dos adopten com a llar la caravana de la mare de l’Stacey que està en un càmping per a remolcs, situat a la regió central d'Irlanda. En els seus esforços per entendre’s mútuament i establir una relació que s'assembli el més possible a la d'una família –amb Will intentant àrduament actuar com un pare responsable, mentre Stacey es rebel·la a la típica manera preadolescent–, Stacey desenvolupa narcolèpsia, probablement a causa de seva recent pèrdua. Els problemes relacionats amb el càrrec de responsabilitat que la seva malaltia implica impedeixen que l'adolescent sigui acceptada a l'escola local.
D’altra banda, Will té dificultats per adaptar-se a la seva nova vida i diverses vegades corre el risc de no poder complir les trucades diàries que ha de fer al seu agent de llibertat condicional [...].
Com és d'esperar, la relació entre l'oncle i la neboda és el tema central de la pel·lícula. Malgrat les seves contínues xerrades i discussions, el film fa la impressió que ocorren més coses en el que no diuen o fan que en el que fan. El director aborda tota la pel·lícula d'aquesta manera; deixant que les mirades i els gestos parlin d'una banda, mentre que per l'altra combina les relacions interpersonals amb la bellesa dels paisatges sembrats de cases ruïnoses i remolcs espantosos, entre les quals es creuen unes vies de tren oxidades. El mèrit per l'èxit en la utilització d'aquest estil visual és degut al director de fotografia Tom Comerford (Love Eternal).
Sent un film de tan sols 81 minuts de durada, la pel·lícula pateix l'inconvenient de mostrar muntatges musicals massa sovint. Tot i això, la música de guitarra predominant en la banda sonora de David Geraghty és en si discreta i contribueix positivament al to general de la pel·lícula. En aquest ambient es combinen amb subtilesa l'esperança i l'aflicció, l'amor i la confusió i una altra varietat de contrastos. El títol [original] de la pel·lícula resumeix encertadament el seu sentit de l'humor.
Si bé el repartiment fa un bon treball, no és estrany que el gran talent de Kinsella acapari tota l'atenció.
Vladan Petkovic – Cineuropa.org |