CineBaix - LA LIBRERIA

De llibres i soledats

Aquesta pel·lícula parla d'aquestes sensacions. I ho fa amb un llenguatge, uns matisos, un to i una capacitat de suggeriment que em commouen

Sento mandra inicial a l'embarcar-me en La librería, l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, ja que, amb l'excepció de la preciosa Cosas que nunca te dije, el meu desacord amb el seu cinema ha estat permanent. La frase que encapçala el seu cartell publicitari ("Entre llibres, ningú pot sentir-se sol") és encoratjadora, però també discutible. Mallarmé comença així un poema: "La carn és trista, així és, i ja he llegit tots els llibres". Conclusió desoladora i certa en alguns casos tràgics. Van existir i existiran sensibles devoradors de poesia i literatura que acaben llançant-se al buit, van poder més la solitud i l'acorralament que la impagable ajuda i el goig que proporcionen els llibres. La primera trobada amb aquest cobejat llibre sempre estarà presidit per la màgia, com descriu meravellosament Italo Calvino en l'arrencada de Si una noche de invierno un viajero. Aquesta pel·lícula parla d'aquestes sensacions. I ho fa amb un llenguatge, uns matisos, un to i una capacitat de suggeriment que em commouen i que en un parell de modèliques seqüències protagonitzades per l’entregada llibretera i un home que ha cuirassat el seu ancestral aïllament i la seva supervivència gràcies a les pàgines impreses (en aquella època cap amant dels llibres podria ni voldria imaginar aquesta cosa tan antinatural i gèlida de l'e-book) aconsegueixen que se m’humitegin els ulls.

Isabel Coixet adapta una novel·la de Penelope Fitzgerald (el cognom imposa literàriament) que desconec, però anhelo llegir. La seva temàtica podrà semblar molt lleu als esperits intensos. Jo crec que és molt rica. Narra l'obstinació d'una vídua per obrir una llibreria en un poble d'Anglaterra amb nul·la empatia cap a la necessitat o la passió de llegir. A ella aquest acte li serveix per suplir carències afectives, per viure altres vides, per somiar al costat del mar amb els personatges i els sentiments que habiten els llibres, aquests objectes en els quals sempre passen coses. Els poderosos del poble, depredadors darrere els seus modals aristocràtics, declaren soterrada guerra a aquesta dolça intrusa, convençuda que el que ella pretén vendre pot suposar plaer, coneixement, aventura o bàlsam per a uns quants veïns. Serà ajudada en la seva laboriosa missió per una nena imaginativa, intel·ligent, pràctica i somiadora al mateix temps, i mantindrà emocionant contacte amb un misantrop ancià que fa 45 anys que està tancat a la seva mansió, algú que em fa pensar en l'estremidor poema de Gil de Biedma: "En un pueblo junto al mar, poseer una casa y poca hacienda y memoria ninguna. No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia". No obstant això, el meu heroi sí que llegeix i també paga comptes.

La llibretera li descobrirà l'excels Ray Bradbury i les seves Crónicas marcianas. I l'existència del misantrop anhelarà la publicació de Las doradas manzanas del sol i El vino del estío. I el gran Nabokov desafiarà la moral convencional amb la torbadora i extraordinària Lolita. I es crearan vincles molt bonics entre aquests dos nàufrags, que desitjarien haver-se conegut en una altra vida.

Coixet descriu tot això amb una delicadesa i un to propers a l'orfebreria. Imatges, diàlegs, silencis, petits i reveladors gestos conviuen en harmonia, acompanyats per una atmosfera magnètica i veraç. El seu intimisme és contagiós. I la història que m'han explicat segueix amb mi durant la resta del dia. Se suposa que passen poques coses, però m'ha tocat i reconec en quines fibres emocionals. La porto dins.

Carlos Boyero – Elpais.com