Per estimar el cinema profund que no presumeix d'això
El millor: La seva delicada atmosfera, entre malenconiosa i optimista.
El pitjor: Que Dörrie no acabi de rebre el crèdit que mereix.
Cineasta excel·lent i cinèfila refinada, Doris Dörrie repeteix aquí en certa manera el joc de miralls deformants que ja va realitzar amb Cerezos en flor (2008). Si en aquella evocava en esperit, que no en forma, tant Cuentos de Tokio (Yasujiro Ozu, 1953) com Dejad paso al mañana (Leo McCarey, 1937), pel·lícula que va inspirar al mestre nipó, ara es nodreix de la mítica obra d'Alain Resnais que cita expressament el títol internacional (Fukushima, mon amour) d'aquesta transcendent, però alhora lleugera, esplèndida darrera entrada de la seva filmografia.
Nova història de floriment anímic i vivificació posttraumàtica amb el viatge com a excusa argumental i els desajustos culturals com a teló de fons, a càrrec d'una cineasta els pilars autorals de la qual resulten un cop més perfectament reconeixibles, si bé la depuració estilística amb què els fa anar potser arriba a nivells poques vegades aconseguits per ella mateixa.
Antonio Trashorras – Fotogramas.es |