EL FRANQUISME QUE NO MARXA


Autor
: Lluc Salellas i Vilar
Editorial: Edicions Saldonar / Periodistes - Novembre 2017

SINOPSI

El franquisme que no marxa és un viatge al cor mateix de les famílies responsables de la dictadura franquista. Un trajecte que posa davant la societat els noms i els cognoms de les persones amb més pes durant el franquisme que van sobreviure durant la Transició i hi van continuar manant, tot i carregar a l’esquena el pes d’una infàmia de quaranta anys.
El periodista del Grup de Periodistes Ramon Barnils Lluc Salellas i Vilar documenta i relata com les elits franquistes es van ressituar amb les màximes facilitats dins les estructures de poder de la nova democràcia, a diferència dels casos de Portugal i Grècia.

La conclusió d’aquest treball d’investigació és que el grup social que determina en gran manera el nostre dia a dia encara és el mateix avui. Els fills i els néts del règim absolutista, sense cap dubte, continuen al capdavant de les principals empreses i no han perdut pes polític.

Una aportació de referència a l’acció col·lectiva per demostrar quines són les bases sobre les quals reposa la democràcia espanyola.

ENTREVISTA


Lluc Salellas:
'Des del 1939 que no s'ha canviat
l'estructura de poder de l'estat espanyol'


Entrevista al periodista gironí, autor d'El franquisme que no marxa


'Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s'ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis', ens explica el periodista Lluc Salellas (Girona, 1984). És l'autor del llibre El franquisme que no marxa (Grup Barnils i Edicions Saldonar), on dona els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l'elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d'administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s'ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l'amnistia del 1977 'molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d'un passat esborrat'. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.

— La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.

Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l'estat se'n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s'explica perquè el relat de la democràcia espanyola l'han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s'explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. [...]

— La transició espanyola va ser molt diferent de la grega i la portuguesa.

Jo comparo dues coses d'aquestes tres transicions gairebé contemporànies i que marquen el començament de la tercera onada de les democratitzacions. D'una banda, on van a parar les elits de la dictadura un cop arribats al sistema democràtic: a Grècia i Portugal, són apartades de la direcció política de la democràcia, mentre que a l'estat espanyol continuen al poder. D'una altra, si s'obren processos judicials o de reparació i canvi: a Grècia es jutja la cúpula militar; a Portugal se'ls dóna l'oportunitat de judici o exili: la majoria se'n van a viure al Brasil i hi ha un canvi absolut dels comandaments intermedis dels cossos policíacs perquè entenen que els qui havien encapçalat la policia amb Salazar no poden continuar fent-ho en democràcia. A l'estat espanyol això no passa: la majoria de funcionaris i gent que pertanyia a la Falange passen a ser funcionaris de l'estat.

 — A la transició no es va fer net, i això va fer possible que els qui havien format part del règim franquista continuessin ocupant posicions de poder. Doneu una rastellera de noms.

Analitzo els últims 49 ministres franquistes (de 1970 a 1975) i alguns casos de gent que tenia alts càrrecs en el franquisme i va passar a tenir un paper important en la democràcia espanyola. Suárez, el Borbó, Martín Villa, Alfonso Sorio… En total, uns 65. I analitzant-ne les biografies t'adones, per exemple, que no n'hi ha ni un que hagi fet un comentari autocrític en públic sobre la seva tasca dins el règim; al contrari, sempre l'ha defensada. T'adones que els qui no van acabar fundant partits o van marxar amb una jubilació d'or dins l'exèrcit van anar a parar a les principals empreses dels sectors estratègics de l'estat: bancs, telefonies, constructores, energètiques… Moltes d'aquestes empreses s'havien enriquit i s'havien fet grans durant el franquisme gràcies al BOE de Franco. És el cas d'Iberdrola: dues petites empreses que als anys trenta es fusionen i es converteixen en una maquinària de fer diners amb els serveis que l'estat franquista els ofereix.  [...]


Bel Zaballa – Vilaweb.cat

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: