BERLÍN 2017: Aquest retrat íntim d'una història d'amor homosexual és fàcilment el treball més tendre i contingut de Luca Guadagnino

Inspirada en la novel·la homònima d’André Aciman, l'últim film de l'italià Luca Guadagnino, Call Me by Your Name, presentat com a projecció especial del Panorama de la Berlinale, pot ser fàcilment descrit com el seu drama més introvertit, calmat i tendre fins ara, ja que aquest cineasta maximalista manté les seves frenètiques floritures estilístiques sota control, de manera que la història iniciàtica que és el cor batent de la pel·lícula es fon delicadament amb el viatge contingut d'un adolescent cap al coneixement de si mateix.

La sobtada pertorbació d'un lloc tranquil que suposa la invasió d'un intrús inesperat torna a ser una vegada més el punt de partida de la trama; Guadagnino ha estructurat aquest drama al voltant del mateix tema que en l'aclamada Cegados por el sol. Aquesta vegada, l'intrús serveix com a esquer per endinsar-nos en un terreny molt diferent, molt més contingut i introspectiu, encara que torni a repetir-se el patró segons el qual aquest personatge acaba adaptant-se molt millor a l'estil de vida mediterrani, desenfadat i assolellat, que els seus amfitrions semilocals, multiculturals i trilingües. 

Les tensions sexuals arriben a cotes altíssimes a mesura que l'energia vagament hedonista que emet aquest desconegut (anomenat Oliver i interpretat amb un carisma dominant i escandalós per un brillant Armie Hammer) el converteix en un imant sensual que atrau tots els vilatans. Però a cap d'ells atrau més que a Elio (encarnat per Timothée Chalamet, que demostra una facilitat per submergir-se en el seu paper), el fill adolescent de la família, que al principi amb prou feines pot decidir si vol ser com ell o estar amb ell.

Tots dos només necessitaran unes poques puerils escaramusses per descobrir les intencions de l'altre i recórrer el crescendo cap al començament d'una intensa història d'amor, confessant les seves atraccions mútues en el que seria el millor moment de la pel·lícula, tant en termes formals com pel seu caràcter de dispositiu dramàtic, si no fos pel discurs sintetitzador que fa Michael Stuhlbarg quan la relació arriba al seu inevitable final.

En un moment típicament meritori d'un premi a millor actor de repartiment, Stuhlbarg posa la cirereta a la commovedora sensibilitat de la cinta amb unes poques paraules sàvies, executant el que pot descriure’s sense major objecció com un dels millors diàlegs entre un pare i un fill del cinema, ja que abasta oportunament tant l'època anterior a la sida del principi dels 80, en la qual està ambientada la pel·lícula, com l'amarga presa de consciència que, fins i tot dècades després que l'activisme gai hagi començat a intentar convertir l'homosexualitat en una norma socialment acceptada, moltes persones les natures de les quals van ser traumàticament rebutjades pels seus pares encara desitjaran dolorosament una relació tan tendra i franca com la que es retrata en aquesta pel·lícula.