Als suburbis del paradís
Aquesta pel·lícula té virtuts característiques del cinema independent i també alguns dels seus defectes
A l’ombrívola, aspra i torbadora pel·lícula russa Sin amor només veiem el molt solet nen que marca l'argument en les primeres seqüències, però hi ha un pla de la seva cara que et pot remoure l'ànima, recordar-lo a perpetuïtat. Amagat a la cambra de bany ha estat impotent testimoni un cop més del salvatge combat verbal entre aquests pares que es divorciaran i que sempre han passat molt d'una criatura que no va ser desitjada. Té la cara coberta de mut i desesperat plor, la seva expressió em recorda El grito, aquesta terrorífica pintura d'Edvard Munch sobre el dolor absolut. Sent particularment sensible a la soledat dels nens, al seu insomni, al seu fred, a la seva desemparança i a la seva por, m'acosto amb certa prevenció a The Florida Project, ja que m'expliquen anticipadament que va d'infàncies desolades al caire de la marginalitat. Així és, però aquestes criatures no han perdut l'alegria de viure, ronden amb gresca durant tot el dia, coneixen prematurament el ritme, la picaresca, els enganys i les inconfessables normes del carrer, molt malament els ha d’anar la cosa perquè no enxampin pel morro la seva ració diària de gelats i llaminadures. I em quedo penjat amb la desbordant criatura de sis anys que interpreta (o viu amb absoluta naturalitat) la nena Brooklyn Prince, amb la seva alegria, el seu incessant vagareig, la seva imaginació pràctica, el seu instint de supervivència.
The Florida Project retrata una zona de Miami que el cinema no ha freqüentat. Aquí no hi ha platges, hotelassos, salsa, gangsterisme, exili cubà, muntanyes de farlopa pura, jubilacions de luxe a l'empara del sol. Hi ha motels llardosos de l'extraradi, gent vorejant la frontera del lumpen, pederastes convençuts que el terreny està abonat perquè les mares de les seves preses s’estan prostituint o pencant tota l'estona en feines llunyanes, gent a punt de desnonament d'aquest sostre miserable que constitueix el seu únic refugi. La càmera del director, Sean Baker, no fa judicis morals. Es limita a enregistrar el moviment, els temps morts, la immediata necessitat d'inventar-solucions provisionals per seguir tirant, les tensions i la violència entre adults que provoca la misèria. I també parla de la generositat, la tolerància, la comprensió, la pietat cap als perdedors, el raonable cansament davant de tant problema irresoluble, d'una espècie d'àngel guardià que exerceix de porter i home per a tot en aquest miserable motel. Aquest personatge l'interpreta Willem Dafoe, aquest senyor de rostre inquietant i expressió viciosa, un especialista ancestral a donar vida a dolents. I aquí resulta tan creïble fent de sant humanista com anteriorment encarnant tipus sinistres. És molt meritòria la seva creació, digna d'aquest Oscar al qual l’han nominat.
Aquesta pel·lícula té virtuts característiques del cinema independent i també alguns dels seus defectes. Em resulta particularment bonic i emotiu el desenllaç, que pel que sembla va ser rodat amb un iPhone i en pla clandestí a Disney World, aquest lloc que somien els nens però la visita al qual està crua per als que no tenen clar si menjaran cada dia. No sé si el grup de nens, amb la meva petita reina exercint el protagonisme, està admirablement dirigit, o simplement ells són així de naturals. És igual. El seu present és dur, però són lluminosos, no han perdut la puresa. Tant de bo que tinguin un futur suportable.
Carlos Boyero – Elpais.com
|