LA FORMA DEL AGUA

Títol original: The Shape of Water Direcció: Guillermo del Toro Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor País: EUA Durada: 119 min Any: 2017 Gènere: Fantàstic, drama, romanç, thriller Interpretació: Sally Hawkins, Doug Jones, Michael Shannon, Octavia Spencer, Richard Jenkins, Michael Stuhlbarg, Lauren Lee Smith, David Hewlett, Nick Searcy, Morgan Kelly, Dru Viergever, Maxine Grossman, Amanda Smith, Cyndy Day, Dave Reachill Música: Alexandre Desplat Fotografia: Dan Laustsen Distribuïdora: Fox Estrena a Espanya: 16/2/2018

No recomanada per a menors de 12 anys

Doblada en castellà

SINOPSI

En un inquietant laboratori d'alta seguretat, durant la Guerra Freda, es produeix una connexió insòlita entre dos mons, aparentment allunyats. La vida de la solitària Elisa, treballadora del laboratori, canvia per complet quan descobreix un experiment classificat com a secret.

(Elseptimoarte.net)

CRITICA

Màgia i compassió


Crec que Guillermo del Toro ha aconseguit la seva obra mestra, en la qual tot funciona

En tot el cinema de Guillermo del Toro, aquest home adult que mai ha perdut la passió i la fidelitat al cinema, les històries, els personatges, els ambients i els somnis que el van fascinar des de nen, hi ha conviccions que neixen en la infància, aplicables al cinema i a la vida. Els espectadors petitons teníem molt clar (i vull pensar que als actuals els passa el mateix) que en cinema existien els bons i els dolents i, per descomptat, desconeixíem el significat del maniqueisme ni falta que ens feia. I guanyaven els bons. Posteriorment el cinema i la vida et demostraran que existeix una cosa anomenada matisos, que a més del blanc i el negre hi ha més colors, que són intercanviables, i que en el món real gairebé sempre vencen els dolents.


El seu cinema seria sempre identificable encara que no hi aparegués la signatura. Hi ha faunes entendridors i dracs salvatges (alguns amb aparença humana), gent acorralada i sola que busca un refugi i que només l’hi proporcionarà la seva imaginació, històries de terror convivint amb una poètica molt personal, un to i una atmosfera que remeten a pel·lícules d'un altre temps.

Reconeixent la singularitat de la seva obra, sospitant que cada vegada que escriu i roda sent un embadaliment similar al dels nens amb les seves joguines, que la seva relació amb el cinema ve marcada pel cor, mai pel mercenariat o la calculadora, que la seva empremta és igual de poderosa i autèntica amb els grans pressupostos i amb el possibilisme, rodi a Mèxic, a Espanya o a Hollywood, hi ha pel·lícules seves que m'agraden molt i d’altres menys. Fins ara, les meves preferides eren El laberinto del fauno i La cumbre escarlata. Amb La forma del agua crec que ha aconseguit la seva obra mestra, en la qual tot funciona. Em fascinen les seves imatges, em preocupa el present i el futur dels seus atribolats personatges, em crec una cosa tan desenraonada com el romanç (abarrotat audaçment de sexe en un presumpte conte de fades) entre el sofrent monstre amfibi i la muda que mai va perdre la puresa, em fa molta por el dolent, m’amaro sense esforç d'aquesta atmosfera tan insòlita, em transmet emoció, sentiment i màgia. I puc entendre davant l'arriscada i poètica faula que ha filmat Guillermo del Toro que determinats espectadors la trobin irreal i fins i tot ridícula. Però no estic disposat a discutir amb ningú sobre això. O entres, o et quedes fora. No hi ha termes mitjans amb aquesta estranya pel·lícula. En qualsevol cas, no vull imaginar-me-la doblada.

La meva col·locada és immediata amb aquesta protagonista tan poc glamurosa. No només és muda. Tampoc és maca. Es desperta en plena nit per anar a fregar i a netejar en uns inquietants laboratoris governamentals durant la Guerra Freda. Es masturba ritualment a la banyera. Es dirigeix en un autobús molt trist a la seva rutinària feina. Però no maleeix la seva sort ni renega del món. No se sent sola ni desemparada. Somriu molt i plora poc. Perquè hi ha dues persones tan perdudes com ella que són els seus amics, una companya de feina que la protegeix i un ancià homosexual, artista i gairebé sempre desolat, a qui ella cuida i mima. En té prou per seguir tirant. Aquesta perdedora també posseeix alguna cosa lluminosa. Està disposada per embarcar-se en l'aventura més irracional, començar un amor amb un monstre que és molt més humà que aquells que el van recloure i esclavitzar.

Aquesta pel·lícula parla de la compassió, de l’escalf que es poden atorgar els marginats, de la capacitat d'estimar en les circumstàncies més dures. Ho explica amb un llenguatge visual admirable, retratant sensacions.

Carlos Boyero – Elpais.com

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com