UN SOL INTERIOR

Títol original: Un beau soleil intérieur (Let the Sunshine In) Direcció: Claire Denis Guió: Christine Angot, Claire Denis (llibre: Roland Barthes) País: França Durada: 94 min Any: 2017 Gènere: Drama Interpretació: Juliette Binoche, Gérard Depardieu, Valeria Bruni Tedeschi, Nicolas Duvauchelle, Josiane Balasko, Xavier Beauvois, Alex Descas, Bruno Podalydès, Paul Blain, Philippe Katerine, Sandrine Dumas, Laurent Grévill, Schemci Lauth, Charles Pépin, Tania de Montaigne, Bertrand Burgalat, Claire Tran, Lucie Borleteau, Julien Meunier, Walid Afkir, Suzanne Osborne Música: Stuart Staples Fotografia: Agnès Godard Distribuïdora: Avalon Estrena a Espanya: 6/4/2018

No recomanada per a menors de 16 anys
Doblada en castellà i versió original subtitulada en castellà

SINOPSI

Isabelle, mare soltera, artista divorciada amb un fill, busca l'amor veritable, però només va trobant decepcions... Adaptació de la novel·la de Roland Barthès Fragmentos de un discurso amoroso.

(Filmaffinity.com)

CRITICA

‘Un sol interior’: una exquisida broma sobre el turment del desig amorós


CANES 2017: Claire Denis torna amb una pel·lícula veritablement deliciosa, fent gala d'una intel·ligència "teòrica" ​​i emocional tan saborosa com universalment commovedora

Si l'assaig de Roland Barthes Fragmentos de un discuros amoroso ja era deliciós, no és menys meravellosa la seva posada en escena a càrrec de Claire Denis a Un sol interior, pel·lícula d'obertura de la 49a Quinzena dels Realitzadors del 70è festival de Canes, des d'un guió coescrit amb Christine Angot. Hi podem trobar els triomfs de l'obra original gràcies a la precisió magistral, sense deixar per això de ser sensible, de la cineasta; primer, per la senzillesa de l'enfocament de l'estat amorós i de les seves formes, en tot el seu desordre i en tota la seva commovedora estupidesa; després, per la manera en què no oblida divertir-se de la dimensió tòpica i de la inconsistència (malgrat els seus grans aires tràgics) dels rampells diversos i variats que el caracteritzen.

Un sol interior , l'enamorada és Juliette Binoche, meravellosa en un paper que li ve com l’anell al dit. Isabelle és una artista cinquantenària separada del pare de la seva filla que pateix terriblement d'una solitud creixent, fruit d'una successió de fracassos en les seves mediocres aventures. L'actriu aconsegueix, en efecte, encarnar aquesta dona amb una vulnerabilitat que emociona, sense perdre de vista la dimensió una mica ridícula de la seva peculiar coreografia, amb la seva sèrie capritxosa d'alts i baixos.

Els moviments emocionals que fan que trontolli una Isabelle que plora, s'excusa i agraeix sense parar, tenen lloc realment amb objectes incomprensibles, és a dir, un munt de pobres desgraciats, per dir-ho així: el banquer casat menyspreable (Xavier Beauvois), l’actor torturat (Nicolas Duvauchelle), el veí que insisteix a convidar-la a xampany, el fals amic que arruïna l'única relació mínimament bonica que tenia... Francament, no pot ser que la nostra heroïna llangueixi a causa d'aquests homes que creu estimar. Com pot ser? No obstant això, alguna cosa indefinida, formulada vagament, de manera incompleta, i, fet i fet, una mica banal (l'altre nom del que és universal) està en l'humor contra si mateixa i, per tant, tranquil·litzador de la pel·lícula. Els homes vénen i van, això és innegable, però el més graciós, al capdavall, són les figures familiars que se succeeixen entre si, aquests topoi una mica buits que afecten d'aquesta manera Isabelle i la resta d'enamorats de la pel·lícula, que no veuen la part plana de les fórmules buides amb les quals es donen de cara una i altra vegada: el "no entenc / per què jo”, l’“això no és una relació”, l'angoixa de l'allunyament sobtat dels cossos, la por de no tornar a desitjar, el “per què fa o deixa de fer això o allò altre"...

El que té de fascinant la pel·lícula és que hi trobem clarament el segell de Claire Denis, aquesta manera tan especial que té de retratar i despertar, a flor de pell, la concupiscència (el que Roland Barthes anomena en el seu assaig "estimular" més que descriure, ja que tracta de donar compte dels moviments des del seu impuls). El que passa és que aquesta vegada es tracta d'una "concupiscència" del cor. I el matrimoni de mirades entre l'assagista i la cineasta llança, com hem vist, un sentit de l'humor tan refinat com bromista, força insòlit en la filmografia Claire Denis, que troba el seu punt culminant en l'escena de vidència amb el pèndol de plom, quan Gérard Depardieu (recentment abandonat per Valeria Bruni Tedeschi) alinea amb una convicció inenarrable les dites populars més grotesques, seguides de tot un seguit de banalitats a boca de canó per encendre la llanterna sentimental d'una Isabelle tan perduda que sembla arribar a comprendre alguna cosa en aquest galimaties, oferint així una conclusió formidable a aquesta pel·lícula intel·ligent, divertida i propera.

Bénédicte Prot – Cineuropa.org

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com