El silenci del melodrama

La pel·lícula no s'assembla a res en el cinema espanyol

Dos arbres en ple bosc, un dominant, l'altre a l'ombra. Sobre ells, just al seu tronc, se sobreimpressionen els noms de les actrius protagonistes. Després d'una imatge que s'allarga en el temps amb calma i exactitud, amb desitjos de marcar una pauta rítmica i d'oferir un estil, una altra figura emblemàtica: una petita entrada a una cova que no és sinó la de la maternitat, forma de vagina, inquietant, secreta, enigmàtica, misteriosa. Darrere d'aquests primers minuts de pel·lícula hi ha un director amb pols, també amb les idees clares del que vol explicar i, sobretot, de com ho vol explicar. Ramón Salazar i La enfermedad del domingo: simbolisme, atavisme, color, pausa, gust, cerca. El rampell del silenci. El crit de l'escarment i de la redempció.

En el seu quart llargmetratge, carrera desigual des de Piedras (2002), el seu notable i ambiciós debut, Salazar, també guionista, mostra una maduresa de fons i forma atorgada potser pel temps, però també pel compromís i la perseverança. En el seu duel entre mare i filla, obra de cambra, poques localitzacions, encara menys personatges, tot just dos i les ombres dels altres, hi ha infinitat de valors, començant per la seva singularitat. La enfermedad del domingono s'assembla a res en el cinema espanyol. És una pel·lícula molt treballada en la qual cada detall serveix per a alguna cosa, en la qual hi ha una intenció dramàtica en cada paraula i una voluntat formal en cada moviment de càmera, en cada enquadrament, en cada escenari, feix de llum o nota musical.

Sense presses, sobretot en el seu primer terç, en el qual s'acumulen ambientacions –el palau, el restaurant– que traslladen el seu relat, potser conscient del seu propi artifici, a un temps indeterminat, gairebé improbable, entre el passat llunyà i el futur. I amb uns diàlegs que s'allunyen del que és obvi, on les seves dues dones poden escopir qualsevol línia inesperada que, de sobte, provoca el trasllat del relat dramàtic fins a una hilarant digressió tonal que la separa de la desgràcia amb puntuals borradures d'humor negre.

Melodrama paradoxal ple de silencis, fins ben entrat el seu metratge amb prou feines té banda sonora musical. No obstant això, amb la solitud de les dones a la cabana de la catarsi, les notes esquinçades punxen la pell i fins i tot dues cançons sonen des de dins de l'acció per trencar la calma amb la vehemència del descontrol. És el desordre emocional d'una mare i una filla que fa tant de temps que no exerceixen d'això, i que es repten des del seu contradictori estil: el vestit insolent del personatge de Bárbara Lennie i el vestit de supèrbia i aparent seguretat del de Susi Sánchez. Dues interpretacions formidables que, des d'aquests dies a la secció Panorama del Festival de Berlín fins als Goya de l'any que ve, ocuparan escrits laudatoris.

Javier Ocaña – Elpais.com