La comèdia britànica Finding Your Feet inaugura la 35a edició del Festival de Cinema de Torí. Es tracta d'una pel·lícula dirigida per Richard Loncraine, que també va dirigir Ricardo iii (1995), amb una magnífica interpretació de Ian McKellen, i La relación especial, sobre Bill Clinton i Tony Blair, amb un excel·lent guió de Peter Morgan (Frost / Nixon, La reina).
El repartiment de Finding Your Feet compta amb alguns dels actors més talentosos i consagrats d'Anglaterra: els versàtils Imelda Staunton i Timothy Spall (ara més que l'actor fetitxe de Mike Leigh), acompanyats de Celia Imrie , David Hayman , John Sessions i l’excel·lent Joanna Lumley . El títol de la pel·lícula, Finding Your Feet, significa trobar-se a si mateix. En la comèdia de Loncraine, escrita i produïda per Nick Moorcroft i Meg Leonard, la persona que experimenta aquest creixement personal és Sandra (Imelda Staunton), una dona de classe mitjana alta, antipàtica i esnob, que abandona la seva luxosa casa de Surrey en descobrir que el seu marit des de fa 40 anys ha tingut una aventura amb la seva millor amiga. Sandra es refugia a casa de la seva germana Bif (Celia Imrie), una dona inconformista de 60 anys que viu en un barri popular diametralment oposat al de la seva germana: "Aquí, els diners i els títols no tenen importància", afirma Bif. Sandra coneixerà Charlie (Timothy Spall), un restaurador de mobles descarat però encantador que viu en un vaixell, té un bastó i l'esposa del qual pateix Alzheimer.

Aquest entranyable grup de sexagenaris recorda una mica els d’El exótico hotel Marigold, però aquí no trobarem l'exotisme de "passatge a l'Índia" ni l'humor sarcàstic propi del repartiment britànic de la pel·lícula de John Madden. No obstant això, trobarem molta ironia i comentaris enginyosos, de vegades no tan subtils ni tan mordaços però que et deixaran amb una sensació de déjà vu. Com en tota pel·lícula destinada a persones més grans de 60 anys, hi ha molt romanç, afecte, records, reflexions commovedores sobre la vida, un bon vi negre, una escola de ball, un parèntesi curt i boig (un tour per una Roma ben fotografiada però una mica estereotipada), una malaltia, un funeral i un discurs. En resum, aquesta pel·lícula no està orientada a les generacions més joves però els que aconsegueixin identificar-se, somriuran i passaran una bona estona.

Camillo de Marco – cineuropa.org