La vergonya d'estar viva

Una pel·lícula conscient que el seu teixit no és el de la Història, sinó el d'una subjectivitat assetjada on la realitat es transforma en fantasmagoria

Com la Chantal Akerman de Là-bas (2006), la protagonista de Marguerite Duras. París 1944 és una dona que mira darrere de les persianes del seu refugi. El que veu a l'altre costat és el París de l'Ocupació i, en aquests carrers en què ha deixat de ser recognoscible la ciutat que va ser, també es contempla a si mateixa: una identitat dissociada en el llarg purgatori d'una espera que ha començat a ser l'única raó per seguir en peu, per dotar de sentit la callada heroïcitat de seguir respirant quan tot és hostil i les úniques invitacions són a la traïció o l'enviliment.

Marguerite Dures va publicar El dolor el 1985, partint dels diaris personals que va escriure després de la detenció del seu marit Robert Antelme per part de la Gestapo el juny de 1944. En l'elaboració literària d'aquests textos confessionals que la veu en off de Mélanie Thierry evoca com el punt de trobada entre un desordre emocional i l'ordre de les línies cal·ligràfiques, l'escriptora va introduir el revelador component de l'ambigüitat per passar d’allò particular a allò general: el dolor de la dona que espera el retorn del seu amant és solament una de les formes de la infecció moral que ho recorre tot en estat de guerra, als qui col·laboren i als qui resisteixen, als botxins, a les víctimes i als qui, simplement, viuen i respiren mentre la maquinària de la mort segueix funcionant, allà enllà.

En el seu cinquè llargmetratge, Emmanuel Finkiel no s'acovardeix davant el desafiament de donar forma cinematogràfica a la confusió de temps i identitats, a la dissolució de fronteres entre allò viscut i allò imaginat que distingeix l'original de la Duras: una primera seqüència on el suposat retorn de Robert Antelme dona pas a una inequívoca imatge de desesperat aïllament i solitud de la protagonista, i a un desdoblament d'aquesta, ofereix les claus de la subtilesa en joc i de la constant tensió expressiva que, en alguns moments del relat, temptejarà allò experimental en desencarnar la veu de la protagonista fent-la ressonar per carrers i espais buits, com si estiguéssim davant d'un cert ressò d’India Song (1975).