Se sol dir que la comèdia és un gènere amb bona resposta comercial, també raonablement barata en aquests temps en què els musicals teatrals i les peces còmiques són monòlegs... Benvinguts (de nou) a la crisi. Però també se sap que la comèdia és un gènere difícil, no només perquè l'humor és com la rebosteria, mil·limètricament preparada, sinó perquè riure és tan democràtic (segurament l'únic amb aquest adjectiu que ens queda) que el que per a alguns és per partir-se, per a d’altres és insofrible. No sé si Dani de la Orden, el jove director d’El mejor verano de mi vida, pensava dedicar-se exclusivament a aquest gènere tan complicat, i menys si ho faria no des d'una posició autoral, generadora dels seus propis projectes (aquest parell d’estacionals comèdies romàntiques que són Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern), sinó des de l'encàrrec comercial.

Encàrrec era la seva anterior pel·lícula estrenada, la molt divertida El pregón (un vehicle per a Andreu Buenafuente i Berto Romero), i encàrrec és aquesta aventura familiar estiuenca. Encàrrec que torna a resoldre amb estil i amb un domini molt a tenir en compte, respectar i agrair, dels ingredients que fan que unes bones postres ens facin somriure i recordar amb felicitat un àpat entre éssers estimats. Dani de la Orden maneja amb gràcia i precisió tant els plans seqüència i les escenes corals (en un to berlanguià al qual suma la seva reconeguda influència del cinema de Richard Curtis) com els moments més íntims, i fins i tot construir i destruir un gag (l’aparició de Berto Romero) gràcies al muntatge de la seqüència, tot en un tempo que recorda Jerry Lewis.