El cantant debuta en la direcció de cinema amb el llargmetratge de dibuixos 'Black is Beltza', pel·lícula que es projecta al Festival de Sant Sebastià

El 10 d'octubre de 1965, a la desfilada de la Hispanitat de Nova York, que se celebra anualment per commemorar l'arribada de Cristòfor Colom al continent americà, els assistents van poder veure els mítics gegants de Pamplona, un clàssic dels Sanfermines. A gairebé tots, perquè les autoritats van prohibir que la comparsa tragués als dos ninots negres. D'aquell moment queden testimonis gràfics, i una d'aquelles fotografies va cridar l'atenció del músic Fermín Muguruza, que va decidir que allà hi havia la llavor del seu nou projecte, "una pel·lícula d'animació per a adults", recorda l'ara cineasta, "influït per la marca que em va deixar Vals con Bashir ".

El resultat és la pel·lícula d'animació titulada Black is Beltza [...] Però per arribar fins a aquest moment, el recorregut ha estat abrupte: "Vaig començar a buscar el finançament i no va ser fàcil". Per això, abans de culminar el seu projecte, Muguruza ha donat a llum un còmic, una exposició i fins i tot un disc, la banda sonora del film, en el qual apareixen Manu Chao, Maika Makovski, Anna Tijoux, Anari o Iseo, produïts per Raül Refree. "Fa quatre anys ja vam treure el còmic, que en realitat ens va servir com un primer story board. Després va començar l'interès de molta gent pels materials que estàvem utilitzant, com la música o els documentals de l'època", explica Muguruza, "i per això van sorgir les exposicions. Mai ens vam plantejar que hi hagués una obra transmèdia, però el mateix projecte ho ha anat demanant".

Muguruza és fan de l'animació sud-coreana, però la seva pel·lícula recorda en aroma la xinesa Have a nice day (2017), un país per al qual ja està venuda Black is Beltza. "Aquest punt una mica salvatge, irreverent i independent em sembla que ens agermana", confessa el director, que ha abocat en imatges la seva "passió per la música negra" i la seva "reflexió sobre política i societat". Black is Beltza acaba el 10 de desembre de 1967, dia en què mor en accident d'aviació el mite del soul Otis Redding. En aquests dos anys el seu protagonista, un bascofrancès anomenat Manex Unanue -el portador d'un dels dos gegants negres, que decideix no tornar a casa i quedar-se a Nova York- recorre els principals focus de les revolucions socials d'aquells anys: del Harlem novaiorquès i les Panteres Negres passarà a la Cuba del Che, al Mèxic de Juan Rulfo i de l'actor Tin Tan, al festival de Monterrey, a Algèria i al Madrid més franquista. "Encara que sembli inversemblant, aquestes trobades ocorrien, hi havia gent així, apassionats que tiraven la manta al toro", assegura Muguruza. "Aquestes connexions existien, com quan explico que Ringo Starr li va demanar un autògraf a l'actor Tin Tan. Aquests detalls em tornen boig". Com fer servir grans noms com Mohamed Ali, Nico, Redding com a secundaris del seu guió. "Tot això passava en un món en el qual no hi havia Internet", diu nostàlgic.

Muguruza mai s'havia ficat en una obra similar. "Això no vol dir que no senti com a meva Black is Beltza. Crec que transmet una mica més de mi que el que ha fet la música. És més, hi ha un moment en què Otis Redding canta en eusqueera, i la veu és la meva, en una versió que vaig fer el 1996". Sobre la part politicosocial, el músic explica: "Van ser uns temps en què semblava que es podia canviar tot, quan les utopies podien fregar-se, res a veure amb l'actual neoliberalisme torturador". I finalment, una aroma lúdica, de festa, que Muguruza també reivindica com a seva: "No s'ha d'oblidar el gaudi de la vida". Per això, la trama de guerra freda, d'espies, "una mica d'aventura que mai ha de faltar". [...]

Black is Beltza està finançada amb ajuts de l'ETB i del Govern Basc. Segons Muguruza, "no he rebut ajudes de TVE ni l'ICAA perquè el meu nom encara espanta a certa gent". [...]