Envoltant forma de representar històries molt encadenades durant els seixanta

Sorgida de la imaginació i mans del director i guionista Drew Goddard (Marte) s'estrena Malos tiempos en El Royale i no, aquesta no és una versió tenebrosa d’Hostal Royal Manzanares de Lina Morgan. Fet l'acudit fàcil cal avisar que El Royale ens ofereix una estada ben curiosa en un motel, perquè és un motel realment, dividit en dos per l'estat de Califòrnia i Nevada. Però té trampa perquè aquest establiment és ben misteriós i amaga secrets molt truculents.

Les primeres seqüències de la pel·lícula són tan intrigants com ominoses. Al començament de la pel·lícula el que aconsegueix Goddard és enganxar-nos des del minut zero a una història que posteriorment no deixa de tenir girs i sorpreses, acompanyades d'algun ensurt, dit sigui de passada. Aquesta és una trama coral, on tots amaguen alguna cosa, bona o dolenta, però que provoca que interactuïn entre ells constantment segons avança el metratge. En només una nit es creuen els seus camins com en una llarga trena, xoquen les boles de billar produint el desordre i la caiguda en els més profunds forats. Malos tiempos en El Royale és un relat cada vegada més escabrós i atraient en què tot encaixa, no hi ha errors de guió. Si de cas l'únic que acusa la pel·lícula negativament són els seus dos trams finals, ja que està dividida en sis actes (amb l'epíleg) i el que està protagonitzat més per Chris Hemsworth és el que es fa més llarg i tediós.

El que m'han fet veure les més de dues hores de pel·lícula és que Goddard ha volgut representar una escenificació d'històries imaginades al voltant del Estats Units dels seixanta en tan sols unes poques hores i de manera concentrada en una única ubicació. El Royale està obertament inspirat en el Cal-Neva Lodge & Casino que una vegada va ser propietat de Frank Sinatra i que en aquells dies va veure allotjats a les seves habitacions mafiosos o Marilyn Monroe. No crec que sigui l'únic a afirmar que Malos tiempos en El Royale té un doble sentit històric evocant-nos temps de la Motown, els Kennedy, Charles Manson, J.E. Hoover, Nixon, Vietnam ...

La música és un factor important en el film. No només per l'ambientació òbvia que necessita sinó també per algun dels seus protagonistes i per l'ús que es fa d’aquella. Michael Giacchino aconsegueix encaixar bé les seves notes en un film que demana que el ritme no decaigui, que s'acompanyi bé tot el moviment i que es mantingui la tensió.

Aquest film reuneix bons noms, no són precisament un Rat Pack però sí que hi ha un talent obvi entre ells. Jeff Bridges, Cynthia Erivo, Dakota Johnson, Jon Hamm, Chris Hemsworth, Cailee Spaeny i Lewis Pullman són els principals artífexs d'aquesta història. D'entre tots els que més m'han arribat i estic convençut són Bridges i Erivo, tenen personatges molt en sintonia amb el seu estil. No obstant això Hemsworth és qui no m'ha transmès el que el seu personatge requereix i això que repeteix amb Goddard després de La cabaña del bosque, pel·lícula en la qual sí que van aconseguir captar-me.

Fent avançar la història de manera lineal, molt carregada de flashbacks i amb seqüències llargues els secrets dels personatges i del mateix hotel es van desenredant, mentre que la nit es complica més i més. En aquest joc en què hem d’endevinar qui és el llop i qui l'ovella es juga molt bé amb l'escenari, cosa que Goddard ha demostrat saber fer molt bé en altres guions seus com el de Marte, Cloverfield o la sèrie de Daredevil.