28/2/2018 - BERLÍN 2018:
Produït pels germans Almodóvar, aquest film d'Almudena Carracedo i Rober Bahar clama justícia pels crims -encara impunes- del franquisme

El silencio de otros va ser el guanyador del Premi del Públic a la secció Panorama Dokumente de la 68a Berlinale. Dirigit, produït, rodat i sonoritzat pel duo Almudena Carracedo (Madrid, 1972) i Rober Bahar (Filadèlfia, 1975), que ja van signar junts el documental Made in LA, de 2007, ha comptat amb la producció executiva d'El Deseo, la companyia d'Agustín i Pedro Almodóvar, secundats per Esther García, que no paren de donar suport a propostes interessants, braves i arriscades, com ho és també Zama, l'última pel·lícula de l'argentina Lucrecia Martel.
Precisament en aquell país sud-americà transcorre part de l'acció d'aquest documental rodat durant més de cinc anys (amb 450 hores de filmacions) seguint el procés de recerca de justícia per part de víctimes del franquisme: des de persones torturades durant el govern d'aquell infame dictador, fins a mares de nens robats en aquell fosc període històric o parents que encara reclamen els cossos dels seus desapareguts, enterrats en cunetes i fosses comunes. Perquè fins a Buenos Aires van haver de volar els afectats per aconseguir que la justícia universal prengués cartes en un assumpte que una part de la societat espanyola (i molts dels seus polítics) es nega a acceptar, no volent mirar enrere.

És just aquest sector social negacionista d'Espanya el que hauria d’apropar-se a veure El silencio de otros: l'objectiu dels cineastes que l'han facturat ha estat que l'espectador se senti com una víctima més (com ho van ser molts dels nostres veïns: ens podria haver passat això mateix a qualsevol de nosaltres) d'aquells abusos i crims, que ni han prescrit ni es poden -ni s’han de- oblidar, sinó que cal recordar perquè no es tornin a repetir. Només quan els afectats trobin els seus desapareguts i els donin sepultura, i els colpejats injustament vegin els seus botxins pagant pels seus abusos, podran tancar aquestes ferides (ja que com algú diu en aquest film: "No és fàcil oblidar, tot i volent fer-ho") que aquells no afectats asseguren, alegrement, que ja estan cicatritzades.

Però que el subsòl d'Espanya segueixi ple de cadàvers sense identificar i fosses comunes, que encara hi hagi carrers i places dedicats a militars feixistes i que continuï vigent una llei d'amnistia de 1977, que acull un pacte d'oblit obligatori, diu massa d'una nació que potser segueix governada per còmplices silenciosos d'aquelles atrocitats que encara no han trobat justícia, ja que aquells crims de lesa humanitat no han prescrit. Aquest documental -valent, emocionant, àgil, necessari i esclaridor- s'atreveix a clamar per la veritat, aquesta que fa mal però que tota democràcia necessita esgrimir per créixer amb salut, respecte i equitat.