2018.09.27 – SANT SEBASTIÀ 2018: El segon llarg de León Siminiani
comença amb ell mateix com a protagonista, per acabar delegant aquest rol
en el lladre de bancs en qui indaga

León Siminianiva portar el gènere del diari cinematogràfic al capdamunt del reconeixement festivaler i crític fa cinc anys amb el seu primer llargmetratge, Mapa. Aquests dies presenta a la secció New Directors del 66è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià el seu segon documental, Apuntes para una película de atracos que, com aquella, comença amb la primera persona –la seva pròpia veu en off i el seu entorn íntim i vivencial– per, al llarg del film, passar–li aquesta torxa al seu protagonista: el Flako, anomenat per la premsa "El Robin Hood de Vallecas".

Tot comença, com assenyala el títol, de la fascinació cinèfila de Siminiani pel subgènere de les pel·lícules on l’argument gira al voltant del robatori d'un botí: Hollywood ha facturat un bon grapat de títols d'aquesta mena, però la cinematografia europea –des de la italiana fins a l'espanyola– no ha restat a la saga en l'oferta. Així, Apuntes... s'obre amb uns títols de crèdit, en meravellosament revellit blanc i negre, que reprodueixen aquelles capçaleres recognoscibles del cel·luloide clàssic. Aquest mateix esperit reivindicatiu d'aquest tipus de films seguirà habitant –ajudat també per moments animats i d’altres rescatats d'arxius audiovisuals– un documental que, durant la seva gestació, al llarg de cinc anys, s'ha desviat alegrement i lliurement per altres camins, allunyant–se –perillosament– de la idea original.

Primer, en la seva obsessió per documentar–se per construir una pel·lícula d'atracaments, Siminiani va investigar l’objecte de la seva curiositat: aquest home que va aconseguir, a través de les clavegueres i el subsòl laberíntic de Madrid, liderar amb tenacitat una banda que va acabar amb èxit alguns cops... fins que la policia el va fer arrossegar per terra i va acabar amb els seus ossos a la garjola. Però això no fa defallir el cineasta, que el visita a la presó i aprofita els seus permisos per passar la tarda junts, xerrant sobre el que és, el seu origen i per on s'edificarà el seu futur.

Però el Flako no pot donar la cara: la seva dona –lògicament– impedeix que així sigui i ell mateix tem que el seu fill algun dia el vegi en pantalla i reprodueixi, com ell mateix ha fet (heretades del seu pare), aquestes accions delictives que l’han portat a no poder venir a Donostia a presentar la pel·lícula que protagonitza. Per continuar amb el rodatge, Siminiani li regala una màscara, amb la qual apareix a la pel·lícula, i el segueix filmant en el seu camí de reinserció social.

Tot aquest procés d'acostament i creixent amistat entre cineasta i personatge real està narrat amb cert humor, ironia i tendresa. L'esperit de diari fílmic segueix estant present en aquests Apuntes... encara que tingui no una, sinó dues veus en off. I, com succeïa a l'òpera prima d'aquest director amant dels jocs, malabarismes i jeroglífics narratius, es confia massa en la vivència pròpia, en la fascinació privada i en uns fets que, de vegades, pequen d'anodins i poc significatius, fins al punt que aquest encantament que sent el director pel seu protagonista –a més, amb la cara tapada dificultant l'empatia i un discurs no sempre prou atractiu– no arriba a ser transmesa a l'espectador.

Alfonso Rivera – Cineruopa.org