2018.09.28 - SANT SEBASTIÀ 2018: Isaki Lacuesta revisita els protagonistes de la seva anterior La leyenda del tiempo en un film que es mou magníficament en els límits entre la ficció i la realitat

Isaki Lacuesta és un habitual visitant del Festival de Sant Sebastià: ha participat en diverses de les seves seccions i ja va recollir la Concha d'Or, el 2011, per Los pasos dobles. A la competició de la 66a edició del certamen basc treu el cap amb el seu nou film, Entre dos aguas, que ve a ser una continuació de La leyenda del tiempo, rodada el 2006 i amb dos germans gitanos (Isra i Cheíto) de protagonistes.

Aquells adolescents ara són adults: l’un és un militar embarcat en vaixells que solquen oceans llunyans, l'altre acaba de sortir de la presó i vol recuperar la confiança de la seva família, però l'entorn i la situació laboral no ajuden precisament a reinventar-se. La càmera de Lacuesta, ara en format cinema i no digital com en la seva anterior aproximació a aquests personatges, torna doncs a escenaris coneguts: aquest San Fernando, a Cadis, on contrasta el més bell amb el més dur, condicionant poderosament el deambular d'un Isra encara perdut en les seves pròpies decisions i un Cheíto que intenta, com també fan els seus amics, dirigir-lo perquè aconsegueixi la seva estabilitat i equilibri.

Entre dos aguas apropa tant l'espectador a aquests dos germans que fins i tot aquell serà testimoni d'un autèntic part d'una de les nenes d’Isra: la càmera de Lacuesta s'enganxa a les seves pells bronzejades, a la seva esquena tatuada i als seus peus ferits, descalços i tacats de fang. El cineasta estima profundament aquests homes que lluiten contra els elements i aquesta passió la transmet sense complaença, retratant un món que sembla tan real que molta gent es preguntarà si el que s'observa a la pantalla és un documental, un fragment de vida, o una càmera oculta està captant semblant naturalitat.

Però no és així: un guió escrit pel director amb la seva companya habitual Isa Campo (La próxima piel) i Fran Araújo (El Rayo) ha estructurat aquest film on sempre hi ha hagut una porta oberta perquè els actors aportin la gràcia, l'espontaneïtat i l'autenticitat del sud d'Espanya.

Esquitxada de fragments de La leyenda del tiempo que ressalten el pas dels anys, construint així una espècie de Boyhood andalús, el pitjor de tanta fascinació per aquests nois és que a Lacuesta se li escapa la mà amb el metratge i, finalment, els 136 minuts de la pel·lícula resulten excessius per a aquesta crònica de l'imparable temps, la redempció, la camaraderia i la reinvenció en un lloc semidesconegut que només la mirada d'un cineasta tan inquiet, sensible, arriscat i curiós com Lacuesta és capaç de retratar amb amor i respecte .

Alfonso Rivera – Cineuropa.org