2018.05.14 - CANES 2018: Alice Rohrwacher torna a competició a Canes amb una història inspirada en fets reals desigual però tremendament interessant que demostra que només s’està escalfant com a narradora

Tot i que el pausat començament de Lazzaro felice, projectada a concurs en el 71è Festival de Canes, pugui semblar familiar a qualsevol que hagi vist l'anterior pel·lícula d'Alice Rohrwacher, la deliciosa El país de las maravillas, segurament per la fotografia voluptuosa de la seva col·laboradora habitual, Hélène Louvart, o la participació de la seva germana, Alba Rohrwacher, un no triga a adonar-se que aquesta vegada la directora italiana exerceix la seva funció amb un caràcter més lúdic.

L'estranya història de la cinta, una barreja entre el realisme cinematogràfic i la faula, ens explica com un pagès jove i amable com Lazzaro (Adriano Tardiolo, que en una altra època hauria ocupat el seu temps posant per a Caravaggio) estableix una amistat improbable amb el marquès Tancredi (Luca Chikovani) després de la seva arribada al bucòlic poble d’Inviolata a petició de la seva mare (Nicoletta Braschi, que torna a la gran pantalla després del desastre de 2005 El tigre y la nieve). Encara que tot sembla indicar que som als anys 80, es diria que l'aïllat lloc podria existir més enllà del temps. Aviat sabrem per què.

Sona estrany i, en efecte, ho és. El fet que un es digui Lázaro, com l'home que Crist va ressuscitar, i que un altre es digui igual que el líder medieval de la Primera Croada, Tancred de Galilea, contribueix a la confusió. La sensació, sent perfectament honestos, no és del tot desagradable. Hi ha aquí un cert sentit lúdic semblant al de Terry Gilliam, especialment en l'afició per prendre la realitat i modelar-la perquè encaixi en la pròpia imaginació il·limitada: un ressort que Rohrwacher ja havia emprat abans però mai a aquesta escala. Ella és una realitzadora més misericordiosa i coneix els seus personatges prou bé com per no sortir-se del camí amb decisions d'allò més estrafolàries, encara que de vegades es congratuli exercint-les. Sense revelar el més gran dels seus girs, que abunden, només cal dir que Lazzaro felice no és un altre drama respectable. Es tracta justament que no quedi clara quina és la seva essència.