“Atardecer (Sunset)” confirma László Nemes
com a cronista sensorial de la història europea

Una grata sorpresa des del Festival de Venècia.

Aquells que van viure El hijo de Saúl com una mena de revelació cinematogràfica, tenen motius per celebrar el naixement de Sunset, la nova pel·lícula de l'hongarès László Nemes, que posa la mirada al passat del seu país per retratar el Budapest de 1910, on el crepuscle de l'Imperi Austrohongarès coincideix amb l'aparició d'un esperit revolucionari que desembocaria en l'esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914. Per penetrar en els secrets anímics d'aquest escenari històric, Nemes reactiva el dispositiu fílmic que va inventar per a El hijo de Saúl: una successió de plans de seguiment que busquen apropar l'espectador a la subjectivitat del personatge protagonista, en aquest cas, una jove anomenada Írisz Leiter que arriba a la capital hongaresa per intentar reclamar, de forma incerta, el seu llegat familiar, destruït en l'incendi de la barreteria fundada pels seus pares, que van morir en l'incident. Tots aquests detalls es van apuntant a la pantalla de manera gradual, amb comptagotes. En general, impera el caos, una desorientació que l'espectador comparteix amb Írisz, el destí de la qual es veurà lligat al d'un germà que va perdre de vista fa anys i que podria estar implicat en unes revoltes que amenacen la pau social i l'estatus privilegiat de les classes dominants.

Com endimoniada experiència fílmica, Sunset no té res a envejar a El hijo de Saúl. La dimensió de la tragèdia històrica és menor, però l'escala de la producció, més gran. Els escenaris són d'una bellesa i sumptuositat desbordants, i sorprèn la convicció amb què Nemes els converteix en el rerefons borrós de l'odissea d'Írisz. A Sunset, a més, Nemes es desmarca lleugerament de l'ús del pla seqüència i sap treure partit del muntatge a l'hora d'assenyalar la incertesa que envolta els esdeveniments. En diverses ocasions, durant la projecció del film, aquest crític es va descobrir preguntant-se com dimonis la protagonista havia arribat fins a tal o qual escenari. L'aventura itinerant d’Írisz està secretament sacsejada per el·lipsis narratives, mentre que l'ús del so afegeix una altra capa d'estranyament a la posada en escena: com a les pel·lícules de Béla Tarr (el mentor de Nemes) o Aleksandr Sokúrov, les "veus espirituals" dels personatges semblen acumular-se en un únic pla sonor, generant un inquietant i confús cor de murmuris. Tot aquest afany audiovisual permet a Nemes articular el retrat d'un embullat moment de transició històrica, en què la burgesia i l'aristocràcia, acomodada en l'estatus quo, no va saber veure el sorgiment d'una set revolucionària, que a la pel·lícula es presenta connectada al sorgiment del nacionalisme i a la decadència moral de la monarquia.

Cal destacar que Sunset s'allibera de certes lloses morals que desdibuixaven els èxits d’El hijo de Saúl, una pel·lícula que es presentava com un rigorós treball amb el fora de camp però que no perdia oportunitat de mostrar les atrocitats dels camps de concentració nazi amb una cruesa impúdica. Els horrors de Sunset són més abstractes, i això confereix a la nova pel·lícula de Nemes una suggerent aura fantasmagòrica. El problema arriba quan el cineasta hongarès, empès per la seva afecció a les imatges d'impacte, força innecessàriament el dramatisme del relat: la vulnerabilitat d’Írisz es subratlla amb un intent de violació difícil d'explicar, mentre que la perversitat dels costums i fílies de l’emperador arriben a cotes de gran sordidesa. Febleses d'una pel·lícula que sap trastocar la percepció de l'espectador i que medita de forma original sobre un període fascinant de la història europea, però que també ha de suportar la set d'admiració d'un cineasta amic de sorprendre.