Vam pujar al 'Taxi a Gibraltar' de Dani Rovira, Joaquín Furriel i Ingrid García Jonsson

Alejo Flah (Sexo fácil, películas tristes) dirigeix aquesta buddy movie

"La comèdia no consisteix a ser graciós, sinó a semblar desesperat". Aquesta cita de Mack Sennett, director canadenc màxim exponent de la comèdia slapstick –provocar rialles a través de l'humor físic– s'ha convertit en el leit motiv de Taxi a Gibraltar, segona pel·lícula de l'argentí Alejo Flah  [...]

El terrat d'un dels edificis més característics del skyline madrileny acull la gravació de l'última seqüència de la cinta, que Alejo ha escrit juntament amb Fernando Navarro (Anacleto, agent secreto, Verónica). No obstant això, l'equip no ha fet més que travessar l'equador de la buddy movie sobre tres personatges que, units per la desesperació, emprenen un viatge seguint la promesa d'un carregament d'or perdut en els túnels del lloc més estrany i desconegut de la península Ibèrica: Gibraltar. "Em cridava l'atenció creuar aquests tres tipus en un lloc únic i màgic on és tot tan boig en un terreny tan petit", ens explica Alejo. I, encara que no va voler escriure el guió pensant en els actors, reconeix que ha aconseguit el millor repartiment: "M'agrada treure els grans de les seves zones de confort".

Parla de Dani Rovira, Ingrid García Jonsson (Hermosa juventud, Ana de día) i l'argentí Joaquín Furriel (Cien años de perdón), que interpreten a León, Sandra i Diego Manfredi. "León és un taxista ple de deutes a qui se li ha agrit el caràcter, viu enfadat amb el sistema. I en el moment més àlgid del seu enuig es troba amb Diego, un argentí entabanador", explica Rovira. "Diego és un supervivent, va venir a Espanya fugint de la crisi i no li va anar bé. Durant la pel·lícula anirem descobrint qui és realment perquè no se sap a què es dedica ni per què està aquí", afegeix Furriel. A aquesta peculiar parella que, en un primer moment, no se suporta, s'unirà Sandra, que fuig del seu poble després del seu comiat de soltera: "Viu en un poble on s'avorreix moltíssim. Va intentar sortir-ne una vegada, però les coses no li van anar bé i va haver de tornar amb la cua entre les cames. Però es nega a viure la vida programada per a ella i casar-se amb l'últim solter que queda, així que es troba amb León i Diego i s'uneix a ells. Diguem que és una versió de mi, a la qual li he tret el meu mal humor i la meva ironia. Com jo, però en bona persona (rialles)". Una oportunitat que l'actriu ha aprofitat per recuperar el seu accent andalús –va néixer a Suècia però es va criar a Sevilla– que només treu "quan estic borratxa o tinc son".

Amb l'estructura típica d'una buddy movie –dos personatges que no se suporten i acaben unint-se davant un enemic més fort, en aquest cas, el mateix sistema– i amb tints de comèdia d'acció, Taxi a Gibraltar ha begut de moltes fonts. "Visc molt a prop del bar de taxistes que hi ha a la glorieta de San Bernardo de Madrid i vaig començar a anar-hi a esmorzar, a la tarda... per veure els conductors que s'ajuntaven allà. No volia inspirar-me només en pel·lícules com Taxi Driver o Collateral, volia saber com parlaven, què menjaven... ", diu Alejo. I, si en la seva primera cinta es va deixar influir per comèdies romàntiques com El apartamento o Cuando Harry encontró a Sally, aquí s'ha deixat portar per pel·lícules com Mejor solo que mal acompañado (John Hughes, 1987) i fins i tot Arma letal (Richard Donner, 1987): "També té molt d'aquest cinema italià en el qual els personatges es riuen de la seva pròpia desesperació, i fins i tot de la filmografia de Walter Hill".