“Érase una vez en... Hollywood”: l'immillorable principi de la fi de Tarantino

Si Tarantino realment està pensant seriosament retirar-se en uns anys, aquesta pel·lícula és una forma immillorable de començar a acomiadar-se

Si pregunteu a deu veus autoritzades sobre el moment en què Hollywood va perdre definitivament la innocència, segur que nou esmenten la nit del 8 d'agost de 1969, quan quatre membres de la Família Manson van irrompre en una luxosa mansió dels turons de Hollywood i van assassinar salvatgement un grup de persones entre les quals hi havia l'actriu Sharon Tate, nòvia de Roman Polanski, embarassada. I per això és comprensible que l'assumpte fascini un cinèfil com Quentin Tarantino, i que el de Tennessee hagi decidit recrear l'esdeveniment abans que els seus dies de cinema arribin a la seva anunciada fi. Si les seves pròpies paraules són de fiar, recordem-ho, es retirarà després de la seva desena pel·lícula. Aquesta és la novena.

Situada al 1969, la pel·lícula acompanya Rick Dalton i Cliff Booth o, dit d'una altra manera, Leonardo DiCaprio i Brad Pitt -exponents tots dos d'un tipus de fama en vies d'extinció-. L'un és un actor televisiu i els seus dies de glòria semblen estar comptats; l'altre, a més del seu millor amic, és el seu doble en les escenes d'acció i, en realitat, semblant al seu assistent. Mentre els contempla passejar per la ciutat de Los Angeles, entre neons i còctels a la vora de la piscina i barres de bar i setsde rodatge, Érase una vez en... Hollywood captura un moment de transició en què el Nou Hollywood es preparava per destruir el vell. No obstant això, la història podria servir perfectament com a metàfora de la indústria del cinema de principis dels noranta, quan Tarantino es va consagrar com una veu nova i increïblement estimulant, o de l'actual, envaïda per superherois. Després de tot, recordem-ho, el director ha dit que es retira.

La certesa que al final de la pel·lícula acabarà morint gent envolta tota la història d'un aire sinistre però, francament, durant bona part del seu metratge Érase una vez en... Hollywood transcorre afable i relaxada, plena de sol i color i humor. Però el més rellevant és que, mentre ho fa, també ofereix commovedores reflexions sobre l'ofici d'actor, la condició efímera de la fama i el mal costum que la indústria té de crear ídols per destruir-los després. Resulta irònic que, si tot el cinema previ de Tarantino parlava essencialment de les pel·lícules, la primera de les seves obres ambientada en el món de Hollywood sigui també la primera que sobretot parla de la vida.

I per això adopta un to irresistiblement nostàlgic, revelant-se com l'intent del seu autor d'entendre el món que va albirar filtrat a través de la boira de la infància quan era nen, i de bregar amb tots els canvis que el món del cinema ha experimentat des que ell es va revelar com un dels seus nens prodigi en els noranta. Això explica que, si d'una banda la pel·lícula fa servir alguns elements típics en l'obra tarantiniana -la bateria de referències pop, l'interès fetitxista pels peus femenins-, de l'altra aporta novetats crucials. La narració és enterament lineal, els personatges es passen menys temps parlant i més pensant i, tot i que cada aparició en escena de la Família Manson aconsegueix gelar-nos la sang, els moments de violència són comptats. A més, Érase una vez en... Hollywood és l'obra més tendra i afectuosa del director des de Jackie Brown (1997). Per primera vegada des d'aquella pel·lícula -la seva obra mestra?-, Tarantino ens proposa no només un món en el qual ell mateix es quedaria a viure sinó un en què també hi ha acomodament per a nosaltres.