Santiago Segura busca als seus fills el botó de «off»
Sabent que no ens trobarem amb l'enginy de Groucho, ni amb l'elegància de Hawks o l'emoció de Chaplin, no hi ha cap motiu per privar-nos d'una bona estona amb Santiago Segura i la seva peculiar parentela.
Santiago Segura és un personatge especial, exclusiu, i té una imatge i un «globus», un text que l'acompanya, que d'una manera impossible d'analitzar amb lògica resulta coherent. És algú que et convida a riure mentre t'insulta, a tu o a la teva sensibilitat, perquè té el meravellós do de «molestar» sense molestar. S'allunya en aquesta pel·lícula del món de Torrente i entra a sac en el perillosíssim terreny de la comèdia familiar: el més heretge, llibertí i sacríleg en territori sagrat.
Com en els seus Torrente, ell mateix és el creador i la criatura, aquí un pare circumstancialment entregat a la causa d'atendre els seus quatre diabòlics fills mentre que la mare, per exigències del guió, decideix anar-se'n de viatge perquè ell visqui l'experiència inoblidable de compaginar feina, casa, nens i vivències escolars i extraescolars.
És una comèdia d'embolics i amb aquesta blancor plena de regalims que li proporciona la infància al dia a dia; com que es passa entre rialles, entremaliadures, angoixes i sentiments explosius i contradictoris, podria semblar que no hi ha en ella lletra petita o detalls fora del manual d'aquest tipus de pel·lícules. Però no és així, hi ha finor en l'anàlisi de personatges i situacions, com tot el que fa referència als xats de mamis de l’escola i a allò que és oportú o inadequat en les relacions de pares, nens, professors, cunyats, horaris, aliments i, de nou, aquest exemplar sorprenent de la naturalesa que es coneix com a mamis de l'escola...
Dins de la seva lleugeresa, de la seva agradable trivialitat i de la seva salvatge comicitat, la pel·lícula està empolvorada de malícies i d'astúcies a l'estil, diguem-ne, Segura, i té molts detalls, idees, molts cables solts que en unir-los espetarreguen. Personalment, crec que la part de vacances de Toni Acosta i Silvia Abril podria tenir un millor o més fi lligat, però el pare Segura, els quatre nens (a Calma i Sirena Segura se les va emportar de casa al rodatge) i les seves circumstàncies són realment la versió domèstica d'un documental del National Geographic. I, en fi, sabent que no ens trobarem amb l'enginy de Groucho, ni amb l'elegància de Hawks o l'emoció de Chaplin, no hi ha cap motiu per privar-nos d'una bona estona amb Santiago Segura i la seva peculiar parentela.
Oti Rodríguez Marchante – Abc.es |