2019.04.30 - Amb la seqüela de Pequeñas mentiras sin importancia, Guillaume Canet signa una pel·lícula on les escenes còmiques funcionen millor que les dramàtiques

"Que siguem amics des de fa vint anys no vol dir que haguem de seguir sent-ho". Guillaume Canet torna a centrar-se en una amistat atrapada en les vicissituds de la vida després de la seva reeixida Pequeñas mentiras sin importancia (5,4 milions d'espectadors a França i dues nominacions als premis César 2011). A Nous finirons ensemble [...] tornem a veure els mateixos personatges a Cap Ferret, entre l'Atlàntic i la conca d'Arcachon. Han passat vuit anys des del final de la primera part, marcada per la mort de Ludo, i les trajectòries individuals de Max (François Cluzet), Marie (Marion Cotillard), Éric (Gilles Lellouche), Antoine (Laurent Lafitte), Vincent (Benoît Magimel), Isabelle (Pascale Arbillot) i Véronique (Valérie Bonneton) han alterat seriosament la unitat del grup d'amics.

"Què feu allà?", "No us podeu quedar aquí", "Ja no ens veiem, ja no portem la mateixa vida. M'heu abandonat": Max manifesta un entusiasme gairebé inexistent quan apareixen a casa seva per sorpresa, per celebrar el seu aniversari, Marie (mare soltera d'un fill i alcohòlica), Éric (convertit en famós cineasta, arriba acompanyat d'un nadó de deu mesos i d'una mainadera), Antoine (sempre pendent de l'anterior) i l'antiga parella Vincent (amb el seu company Alex, interpretat per Mikaël Wattincourt) i Isabelle (en plena esplendor post-separació i amb trobades via Tinder). S'hi afegeixen alguns adolescents i Sabine (Clémentine Baert), la nova dona de Max (que s'ha divorciat de Véronique). I també unes figures locals: l’ostreïcultor Joël Dupuch i el hippy New Age Hocine Merabet.

El retrobament del grup després de tres anys sense veure’s porta Max al caire d'una crisi nerviosa ja que no només ha de buidar la propietat en dos dies per fer lloc a la seva ex, Véronique, sinó que també guarda un gran secret: està arruïnat, ha de vendre la casa i un agent immobiliari hi està interessat. I "el problema és que tots se senten units a aquesta casa. Són molts records".

Nits de ball al vaixell o a la casa (Éric lloga un altre habitatge on s'instal·len tots, fent-los creure que paga Max), salts en paracaigudes, monòlegs, confidències, disputes i reconciliacions: mentre Max intenta emmascarar la seva profunda depressió i el reflex del seu fracàs ("Veig que he perdut la meva dona, casa meva, els meus amics") sota un entusiasme fals i, alhora, commovedor ("Em commou que tornem a veure'ns"), els altres parlen sobre la seva vida, els seus amors, la seva forma de criar els seus fills, etc.

Un mosaic que Guillaume Canet grava amb afecte i encert en les escenes de comèdia (liderades per un Cluzet desenfrenat) però que també té massa drama, desenvolupaments sentimentals més o menys versemblants i un excés d'escenes musicals. El carisma dels intèrprets salva de l'enfonsament una pel·lícula que comença amb una idea inicial molt simple però que es va estirant artificialment per donar una trama a cada personatge. Això és degut més aviat a l'amistat i a la pel·lícula sobre un grup d'amics que al desig de tornar a la fórmula anterior, i els fans més incondicionals del repartiment no tindran res a dir-hi.